X
Aquest lloc web utilitza galetes de tercers perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerarem que n’accepteu l’ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.
La sorpresa del flâneur
David Bravo Bordas, 2011
Lliçons del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà
Un parlament abandonat, un abocador, una torre de guaita, una biblioteca, un pavelló teatral, un hort, els baixos d’una autopista, un palau d’òpera, un nucli d’ascensors, unes casetes de pescadors... De ben segur que no són exactament aquests els escenaris que el flâneur vuitcentista que tots portem dintre hagués esperat trobar entre les obres premiades i mencionades al llarg de les sis edicions del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà. La plaça, el carrer, el passeig o el parc són tipologies clàssiques, gairebé canòniques, que ens resulten molt més immediates a la idea d’espai públic urbà. Reuneixen condicions que, a primer cop d’ull, semblen necessàries i suficients per representar-la. Abans que res, són buits urbans, discontinuïtats excepcionals de la massa edificada. Quan ens imaginem una ciutat sense places ni carrers i, per tant, sense façanes, ni portes, ni finestres, ens adonem de la indispensabilitat topològica d’aquests intersticis. Defineixen els límits geomètrics de la propietat privada, l’ordenen i la vertebren, la connecten als fluxos de persones, mercaderies i informació i permeten que rebi sol i ventilació o que expulsi els seus residus. Aquestes funcions vitals fan que els espais públics arquetípics estiguin descoberts, que es desenvolupin sobre el pla del terra, que siguin universalment accessibles i que tinguin titularitat indiscutiblement pública.

Ara bé, quan ens posem a burxar una mica en el concepte d’espai públic, ens adonem que resulta impossible fixar-lo en tipologies formals determinades. Què li passa, per exemple, a la canònica plaça quan hi ha toc de queda? Les seves propietats físiques i geomètriques no es veuen en absolut alterades, però ningú no dubtaria a negar-ne la condició d’espai públic. Malgrat el que el seu nom sembla indicar, l’espai públic no és un marc geomètric, cartesià i objectiu, ni tan sols un continent físic, material i tangible. És un lloc subjectiu, carregat de contingut polític, que implica urbanitat, és a dir, que està definit pel fet de conviure en comunitat i, per tant, per la consciència del nosaltres i pel respecte de l’altre. És, com la democràcia, quelcom fràgil i intangible, que té lloc de manera intermitent. I, de la mateixa manera que el parlament no és la democràcia, la plaça no és l’espai públic; en realitat, ambdós resideixen a la consciència cívica dels ciutadans.

Aquesta contingència, aquesta autonomia respecte a la forma, explica que a les nostres ciutats es produeixi contínuament una escissió entre la urbs _el hardware, el suport físic continent_ i la civitas _el software, l’esdeveniment contingut_. L’espai públic és un esdeveniment dinàmic i inestable que es propaga i es contrau, que guanya i perd intensitat. La seva intermitència fa necessària una reconquesta permanent d’espais ja urbanitzats que han perdut la seva urbanitat. Entre els resultats del Premi també hi ha intervencions en places, parcs i passeigs, escenaris que responen als patrons clàssics d’espai públic. Però no hi són per la tipologia del seus escenaris, abans banals i sense atributs, descarregats del sentit d’urbanitat i desactivats com a espais públics. Hi són per les valències i els significats que els han reconquerit.

Sense moure’s de lloc, la plaça del barri de Barking, a Londres1 , va adquirir la centralitat d’una plaça major a través de l’excentricitat aportada per una sèrie d’elements eclèctics i pintorescos que li fan l’ullet a l’imaginari col·lectiu. Sense cap alteració de les seves proporcions, la plaça dels Herois del Gueto de Cracòvia2  va deixar de ser un espai ofensivament indiferent al seu funest passat per esdevenir un lloc reconeixedor que narra poèticament la memòria col·lectiva. Tant a la doble plaça de Robbiano3  com a la plaça major de Kalmar4 , que responen al model tradicional de les places presidides per esglésies, la intervenció se cenyeix a un tema clàssic, el pla del terra, no per decorar-lo amb capriciosa formalitat, sinó perquè expressi, en un cas, els usos col·lectius que hi poden tenir lloc i, en l’altre, el llenguatge dels còdols que durant segles han conformat el cos i la imatge de tota la ciutat. Tant a Kalmar com a l’esplanada de Smithfield de Dublín5 , també una plaça clàssica, la reconquesta ha estat precedida pel foragitament del vehicle privat, operació de neteja que no altera la seva configuració bàsica però que les revela com buits plens de possibilitats per a la celebració d’actes comunitaris.

Tampoc no resulta sorprenent trobar entre els resultats del Premi altres espais oberts que responen a arquetips urbans gairebé tan clàssics com la plaça. El passeig marítim de Zadar6  i el de Benidorm7  han estat objecte de vigoroses transformacions que juguen a favor d’un sentit d’urbanitat. El primer resol la trobada entre la ciutat i l’aigua amb una graderia que convoca la multitud a gaudir de la contemplació de la mar i de la música que ella mateixa interpreta. El segon desplega un joc de formes coloristes i sinuoses amb la potència suficient per temperar l’efervescència especulativa dels gratacels que competeixen per la façana marítima i els civilitza amb una abraçada unitària. A Rotterdam8 , eren pocs els vianants que trepitjaven la vorera central de l’avinguda Westblaak fins que va ser dedicada a l’skateboarding i va esdevenir un atractiu lloc de trobada que reuneix practicants i espectadors. Sense cap transformació morfològica, els carrers de Folkestone9  s’han omplert de vivències personals a través de l’exposició pública de fotografies aportades pels seus habitants.

Si bé totes aquestes intervencions han introduït un sentit d’urbanitat en preexistències arquetípiques, n’hi ha d’altres que han partit de situacions molt més accidentals. La barrera geogràfica interposada per un esvoranc o un desnivell pot motivar la construcció d’un pont o una escalinata que, per sobre de la funció connectora, atenyi significació monumental. És el cas dels ascensors de Terol10 , que tan aviat complementen la funció de l’escalinata del Paseo del Óvalo com la seva monumentalitat. Hi ha també accidents d’origen menys natural. Són defectes i impureses que la mateixa urbs genera en el decurs de la seva permanent metamorfosi. De vegades són forats que esperen ser ocupats per nous usos cívics. El parc de Reudnitz11  a Leipzig és fruit de la conquesta ciutadana dels terrenys d’una estació ferroviària destruïda durant la Segona Guerra Mundial. El saló urbà de Tilla-Durieux a Berlín12  celebra la vacuïtat de la franja generada per l’obligada separació respecte el Mur, mentre ofereix un respir anhelat a la massa recentment edificada que l’envolta i proporciona als berlinesos una lúdica platja verda. Una escletxa no edificable entre dos immobles va ser aprofitada pel veïns d’un barri de París13  per plantar un hort urbà de gestió col·lectiva. L’enderroc de la fàbrica tèxtil de Can Mulà va obrir al nucli antic de Mollet14  una gran esplanada que va brindar la insòlita oportunitat de replantejar el centre d’una ciutat ja consolidada.

En altres ocasions, però, els accidents de la trama urbana no són buits descoberts que es poden reconvertir amb major o menor facilitat en espais públics arquetípics, sinó que són cossos estranys, presències molestes que també ofereixen l’oportunitat de ser assimilades per la civitas. Llavors ens topem amb volums edificats que podria resultar desconcertant considerar com a espais públics. Però no pel fet de tenir coberta, fins i tot façanes, deixen d’estar plenament carregats d’un sentit d’urbanitat, si s’entén que aquest és autònom de la forma. A Zaanstadt15 , la llosa de l’autopista que dividia en dos el centre de Koog aan de Zaan va esdevenir una gran porxada cívica capaç d’allotjar les exigències programàtiques dels ciutadans. A Berlín16 , la iniciativa Volkspalast va neutralitzar la càrrega simbòlica de l’abandonat parlament de la RDA per convertir-lo temporalment en un centre cultural experimental.

La preexistència no és una condició necessària perquè un cos edificat contingui espai públic. Si acceptem l’autonomia del concepte respecte a formes i tipologies, també un edifici de nova planta pot estar impregnat del sentit d’urbanitat. La construcció d’una filera de casetes per a pescadors equipa un espigó portuari amb una activitat molt arrelada a Cangas do Morrazo17 . La Torre del Homenaje de Huéscar18  restaura la doble funció, com a fita i com a mirador, d’una antiga torre de guaita. La primera funció orienta els habitants dins la trama urbana i constitueix una icona que rememora un passat històric comú; la segona regala un punt de vista panòptic des d’on la ciutat es reconeix i pren consciència de si mateixa. Amb mitjans ben diferents però amb efectes similars, les cobertes del Palau de l’Òpera d’Oslo19  emergeixen suaument de les aigües del port per oferir als vianants que la transiten lliurement un icònic lloc de trobada i un atractiu mirador sobre la ciutat i el fiord.

El palau noruec demostra que, amb l’ajut de determinades funcions públiques, la càrrega icònica d’un sol objecte arquitectònic, aïllat i compacte, pot exercir una influència dinamitzadora sobre el seu context urbà. A Copenhaguen20 , la inserció d’una contundent plataforma flotant permet que els ciutadans gaudeixin d’un bany salubre, accessible i segur sense abandonar un canal portuari ple de significat per a la seva ciutat. A mig camí entre l’espai obert i l’edifici, la biblioteca a l’aire lliure de Magdeburg21  aprofita les peces prefabricades de la façana d’un edifici enderrocat per assolir una potent càrrega icònica i s’erigeix com l’emblema d’un futur prometedor per al deprimit barri de Salbke. A Innsbruck22 , un únic edifici que conté una sèrie de serveis comunitaris és capaç de fundar una potent centralitat en un tediós polígon residencial que es caracteritza per l’escassetat d’espai públic malgrat l’abundància de sòl públic. A Rotterdam23 , la inserció d’un petit pavelló teatral activa programàticament una plaça apagada.

Si el concepte d’espai públic està definit per un sentit d’urbanitat que l’independitza de formes i tipologies, també està lliure de qualsevol restricció de mida i escala. Els resultats del Premi reflecteixen la capacitat d’algunes intervencions de sobrepassar l’escala d’una plaça, un passeig, un parc o un edifici per abastar tot un teixit urbà. A Espinho24 , una intervenció holística fonamentada en la millora de l’espai urbà, la potenciació dels equipaments públics, la rehabilitació del patrimoni històric i la recuperació dels recursos naturals, ha tingut efectes transcendentals en la millora de la realitat física i social d’un barri segregat i deprimit. En la mateixa línia i seguint una estratègia coherent amb l’escala urbana, una sèrie d’operacions quirúrgiques puntuals reforcen la cohesió física i social de Buenavista del Norte25 .

A més d’injectar urbanitat en una urbs existent, les operacions d’escala urbana també poden civilitzar espais encara no urbanitzats. Les crescudes del riu Gállego, a Zuera26 , del riu Ter, a Girona27 , i del riu Besòs, a Barcelona28 , generaven zones no edificables que el teixit urbà no havia sabut assimilar. La conversió de les tres lleres en parcs fluvials manté i reforça el seu caràcter d’espais naturals, exteriors a l’urbs. Però, al mateix temps, les integra plenament a la civitas de les ciutats adjacents perquè ofereix als seus habitants la possibilitat immediata de gaudir d’una treva del bullici urbà. En la mateixa línia, però en una posició molt més extrema, hi ha el cas de l’abocador de Begues29 . El seu remot context natural fa difícil d’entendre que se’l pugui considerar un espai urbà. Però, a part de la seva conversió en un parc públic que genera energia i acompleix una important funció pedagògica, la raó de ser d’aquesta infraestructura és inseparable de la realitat metropolitana que la va originar i a la qual va donar servei durant més de trenta anys.

Totes aquestes intervencions demostren que el concepte d’espai públic urbà transcendeix la tipologia, l’escala i la situació del continent on té lloc. Si no sempre són evidents la seva condició d’espai i la seva condició d’urbà, tampoc no ho és la seva titularitat pública. L’acció de l’Estat, de la cosa pública, excel·leix per la seva capacitat d’injectar urbanitat en promocions d’alt cost i de gran envergadura com les de Mollet, Espinho, Oslo o Benidorm. Altres vegades, però, la societat civil es veu obligada a emancipar-se de la protecció vertical de l’Estat, davant de la seva negligència. Això queda especialment reflectit en casos com els del Volkstpalast de Berlín, la biblioteca de Magdeburg o els horts de Leipzig i París. La seva existència no culmina en la construcció física d’un objecte dissenyat, sinó que es desenvolupa continuadament en una producció social, cultural i política. Aquí, els ciutadans prenen la iniciativa de la promoció, participen en la concepció, col·laboren en la construcció o, fins i tot, en controlen l’ús i la gestió. En aquestes situacions queda especialment reflectit el sentit d’urbanitat, de capacitat de convivència, que implica la noció d’espai públic. I, per a sorpresa del flâneur, aquest sentit constitueix la seva única condició suficient i necessària.

1Barking Town Square [Londres, Regne Unit, 2008]. Nova plaça major al districte suburbà de Barking. Primer Premi del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2008.

2Plac Bohaterów Getta [Cracòvia, Polònia, 2005]. Remodelació d’una plaça en memòria de les víctimes del gueto de Cracòvia. Menció Especial del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2006.

3Piazza Nera Piazza Bianca [Robbiano, Itàlia, 2005]. Remodelació de l’espai del davant de dues esglésies al centre històric de Robbiano. Menció Especial del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2006.

4Stortorget [Kalmar, Suècia, 2003]. Renovació del paviment de la plaça de la catedral. Menció Especial del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2004.

5Smithfield Public Space [Dublín, Irlanda, 2000]. Nou espai públic a l’esplanada de Smithfield. Premi Ex Æquo del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2000.

6Morske orgulje [Zadar, Croàcia, 2005]. Orgue marí al nou passeig marítim de la península de Zadar. Premi Ex Æquo del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2006.

7Paseo Marítimo de la Playa Poniente [Benidorm, Espanya, 2009]. La complexa franja de transició entre la ciutat i la platja desplega un repertori colorista de formes sinuoses amb força suficient per ordenar la façana marítima i conferir-li un caràcter unitari. Menció Especial del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2010.

8Westblaak Skatepark [Rotterdam, Països Baixos, 2001]. Nou parc públic a l’espai central de l’avinguda Westblaak. Menció Especial del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2002.

9Other People’s Photographs [Folkestone, Regne Unit, 2008]. Intervenció artística que recull la memòria col·lectiva a través de l’exposició de fotografies personals preses a l’espai públic. Menció Especial del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2008.

10Remodelación del Paseo del Óvalo, la Escalinata y su entorno [Terol, Espanya, 2003]. Construcció d’un nou sistema d’ascensors vora l’escalinata de Terol. Premi Ex Æquo del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2004.

11Stadtteilpark Reudnitz [Leipzig, Alemanya, 2002]. Nou parc urbà als terrenys de l’antiga estació ferroviària d’Eilenburg i reordenació viària del seu entorn. Premi Ex Æquo del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2002.

12Tilla-Durieux-Park [Berlín, Alemanya, 2003]. Creació d’un nou parc vora la Potsdamer Platz. Menció Especial del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2004.

13Passage 56 / espace culturel écologique [París, França, 2009]. La iniciativa popular ha transformat un passatge abandonat de la rue Saint Blaise en un hort ecològic de gestió col·lectiva. Menció Especial del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2010.

14Centre Multifuncional de Can Mulà [Mollet del Vallès, Espanya, 2000]. Nou centre urbà format pel mercat municipal, la seu de l’Ajuntament i diversos edificis residencials que envolten un espai públic central. Premi ex aequo del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2000.

15A8ernA [Zaanstadt, Països Baixos, 2005]. Ordenació de l’espai cobert per l’autopista A8, al centre històric de Koog aan de Zaan. Premi ex aequo del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2006.

16ZwischenPalastNutzung/Volkspalast [Berlín, Alemanya, 2005]. Reconversió temporal del Palast der Republik en un centre cultural multifuncional. Premi Especial del Jurat del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2006.

17Casetas de pescadores en el puerto [Cangas do Morrazo, Espanya, 2008]. Una renglera de casetes per a pescadors dinamitza un espigó del port amb una activitat arrelada al lloc i atractiva a ulls dels passejants. Menció Especial del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2010.

18Torre del Homenaje [Huéscar, Espanya, 2007]. Nou mirador públic sobre les restes d’una antiga torre medieval de guaita. Menció Especial del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2008.

19Den Norske Opera & Ballett [Oslo, Noruega, 2008]. La coberta del palau emergeix suament de les aigües del port de Bjørvika per oferir als vianants un esplèndid punt de vista sobre la ciutat i el fiord. Premi Ex Æquo del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2010.

20Havnebadet [Copenhaguen, Dinamarca, 2003]. Nous banys públics al port del Gran Canal, al barri d’Islands Brygge. Menció Especial del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2004.

21Open-Air-Library [Magdeburg, Alemanya, 2009]. Els veïns d’un barri socialment deprimit s’han organitzat per aplegar i compartir llibres en una biblioteca oberta que han construït, després d’un procés participatiu, amb les peces prefabricades d’un edifici enderrocat. Premi Ex Æquo del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2010.

22centrum.odorf [Innsbruck, Àustria, 2006]. Nova plaça i nou edifici multifuncional a cavall entre els dos polígons residencials de les viles olímpiques d’Innsbruck. Menció Especial del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2008.

23Urban Activators: theater podium & brug Grotekerkplein [Rotterdam, Països Baixos, 2009]. La inserció d’un pavelló teatral dinamitza programàticament l’antiga plaça major i articula la seva relació amb el canal de Delftsevaart. Menció Especial del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2010.
24Programa de Reabilitação Urbana da Marinha de Silvalde [Espinho, Portugal, 2002]. Pla de millora urbana al barri de la marina d’Espinho; ordenació integral de l’espai públic, rehabilitació d’edificis i millora mediambiental al front litoral. Menció Especial del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2002.

25Tenerife Verde, Lote 9 [Buenavista del Norte, Espanya, 2002]. Dinamització del teixit urbà mitjançant la superposició d’una xarxa nodal formada per quatre espais públics connectats entre si per un sistema d’itineraris per a vianants. Menció Especial del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2004.

26Recuperación del Cauce y Riberas del Río Gallego [Zuera, Espanya, 2001]. Nou parc i passeigs fluvials a Zuera, millora mediambiental i ordenació urbana. Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2002.

27Parc del Ter Central [Girona, Espanya, 1999]. Nou parc metropolità a l’àmbit central del riu Ter. Recuperació mediambiental i nova accessibilitat a l’espai fluvial. Menció Especial del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2000.

28Recuperació mediambiental del tram final del llit del riu Besòs [Barcelona, Espanya, 2000]. Nou parc i passeig fluvial a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Menció del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2002.

29Restauració paisatgística del dipòsit controlat de la Vall d’en Joan [Begues, Espanya, 2003]. Clausura i recuperació com a parc públic de l’abocador de residus de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Premi Ex Æquo del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2004.