X
Aquest lloc web utilitza galetes de tercers perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerarem que n’accepteu l’ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.
El nen que juga. Immigració, esport i espai públic a Barcelona
Jordi Puntí, 2009
Conferència que va formar part del cicle de debats sobre espai públic en el marc del Symposium d'Arquitectura de Bucarest (Anual de arquitectura Bucaresti) que va tenir lloc a Bucarest el 22 i 23 maig 2009.

Abans que res, deixeu-me dir que avui em sento com un intrús: jo no sóc arquitecte, ni especialista en res, i em dirigeixo a una colla de gent que segur que sap molt més d’urbanisme que jo. Jo sóc narrador, novel•lista, i com a tal el que faig és observar. Cada dia camino unes quantes hores per Barcelona, que és la meva ciutat, i observo el que m’envolta. De vegades, quan els viatges m’ho permeten (com ara i aquí) faig el mateix en altres ciutats: camino per carrers desconeguts i observo la gent i els llocs durant hores. Tot seguit, doncs, provaré d’ordenar i explicar-vos unes quantes idees ―intuïcions més aviat― sobre un dels fenòmens que he observat els últims anys caminant per Barcelona: l’ús que els nous immigrants fan de l’espai públic, sobretot per jugar i practicar esports de tota mena.

Abans d’entrar en matèria, tanmateix, voldria fer una prèvia sobre un dels rols que l’esport ha tingut en la nostra societat els darrers anys. Si un dissabte de primavera al migdia us acosteu al Regent’s Park, de Londres, hi trobareu una multitud de gent que juga a futbol. Tot i que el parc és molt gran, sovint els camps se superposen i els partits es barregen. El mateix passa en altres parcs de Londres, des de la gespa més noble de Hyde Park fins a la més popular del parc de Greenwich, a l’est de la ciutat. A la dècada dels noranta, quan el futbol professional anglès es va convertir en un gran negoci internacional, i els clubs de primera divisió van començar a fitxar jugadors africans, aquests parcs van esdevenir un aparador per a jugadors aficionats que venien de fora. Molts nois que havien arribat a la Gran Bretanya per treballar en qualsevol feina, els dissabtes al matí es llevaven d’hora per poder exhibir les seves habilitats futbolístiques. En un intent d’emular els equips importants, els clubs anglesos de segona i tercera divisió ―sobretot de la capital i els barris del voltant― hi enviaven els seus entrenadors perquè es fixessin en aquells nois que jugaven ―sovint descalços― i miressin de pescar els talents del futur.

La vida dels immigrants sol ser un combat de somnis i frustracions. No cal dir que la gran majoria d’aquells nois que jugaven mai no van canviar la gespa del parc per la de l’estadi, però, d’alguna manera, tot conquerint aquell espai públic amb els seus desitjos, van acabar tancant el cercle.
La globalització, a més a més, també ha arribat a l’esport i sovint les estrelles simbolitzen el triomf del qui emigra. És el cas dels africans que juguen a futbol a tot Europa, des de Drogba i Yaya Touré (Costa d’Ivori) fins a Essien (Ghana) i Eto’o (Camerun), per citar només alguns noms molt famosos. Tots aquests jugadors esdevenen models a seguir, projeccions perfectes del somni. Alhora, no és estrany que, quan són entrevistats, aquests esportistes que vénen del tercer món manifestin que, si no hagués estat per l’esport, ells haurien fet la mateixa sort que els seus compatriotes emigrants. Aquest fenomen no se circumscriu a la Gran Bretanya i prou. La selecció francesa que va guanyar el Mundial del 1998, per exemple, tenia una majoria de jugadors ―Zidane, Thuram, Djorkaeff...― que eren fills de la immigració dels anys setanta. I tampoc no és estrany, doncs, que sovint, a les fotografies del tercer món ―des dels carrers en guerra de Bagdad fins als subsaharians que són rescatats a alta mar d’una pastera a la deriva―, veiem que porten samarretes dels clubs importants: FC Barcelona, Real Madrid, Manchester United, AC Milan...

Aquesta vinculació entre l’esport i el triomf és extensible a altres esports i altres països, com ara els cubans i veneçolans que juguen a beisbol a la lliga professional dels Estats Units. Un cas molt clar ―com veurem― és el dels jugadors de criquet pakistanesos, hindús i de Bangla Desh: com que a la Gran Bretanya es tracta d’un esport semiprofessional, sovint el contracte d’un equip britànic pot esdevenir el bon camí per aconseguir un visat de residència. En els fòrums d’Internet sobre criquet, no és estrany llegir els comentaris de jugadors asiàtics que s’ofereixen per jugar en equips britànics a canvi d’un bitllet d’avió i les gestions per aconseguir la residència.

Cadascú tria l’espai que més li convé
El diari La Vanguardia ha publicat recentment una enquesta sobre “els processos d’integració dels immigrants a Barcelona” (1). A més de fixar-se en aspectes com el sistema de relacions entre immigrants i autòctons, o la capacitat de participar en la vida pública del país d’acollida, l’enquesta també es dedica breument a l’ús dels parcs públics com a espai de relació. “Els habitants de pisos ocupats per més de sis persones són els que freqüenten més les zones verdes i les places”, escriu el periodista. El comentari no ens hauria de sorprendre. Ja ho deia la urbanista Jane Jacobs en aquell seu llibre essencial per entendre el fenomen migratori a les grans ciutats, Death and Life in the American Cities: “Per definició, les grans ciutats estan plenes d’estrangers”. Com veurem més endavant, el tracte que els immigrants estableixen amb l’espai públic sovint esdevé una prolongació de l’espai privat.

Si provem de situar en un mapa els llocs i els esports que tenen lloc a Barcelona actualment, obtindrem una mostra força precisa de la varietat d’immigrants que arriben a la nostra ciutat, així com dels diversos usos i costums socials que els defineixen. Aquesta activitat esportiva als parcs i altres llocs públics es produeix sobretot en les hores de lleure del caps de setmana i, en el cas dels nens, a la sortida de l’escola o durant tot el dia a l’estiu. Vet aquí:
Els filipins, cubans i veneçolans acostumen a desplaçar-se a diversos camps de Montjuïc per jugar a softbol i beisbol. Els que estan federats en equips juguen en llocs adequats com el camp municipal de beisbol Carlos Pérez de Rozas o el camp municipal de softbol, però és curiós que també es busquen territoris verges (i poc adequats) per improvisar partits. Un bon exemple es pot veure en aquest vídeo de Youtube: www.youtube.com/watch?v=SpOv2VGz-2k

Els immigrants pakistanesos, hindús i de Bangla Desh juguen a criquet, sobretot en places del barri on viu la majoria, a Ciutat Vella ―com ara al jardí de les Tres Xemeneies o la Rambla del Raval―, o bé en altres zones com en pàrquings d’àrees comercials que el diumenge estan buits. Són els més actius a l’hora de jugar i els costa molt poc reproduir les condicions del criquet en qualsevol territori. Les pàgines de Youtube van plenes de gravacions casolanes sobre el criquet a Barcelona. Un bon exemple d’aquesta apropiació es pot trobar a www.youtube.com/watch?v=QS1nPrvlAC8.

Les comunitats peruana i equatoriana juguen a voleibol en diverses instal•lacions de la Vall d’Hebron. Els brasilers juguen a voleibol i futvòlei a les platges de Barcelona, sobretot, però també a les de Castelldefels.
Els xinesos, que són la comunitat que menys es relaciona amb els autòctons, practiquen el tennis de taula a les diverses taules que hi ha en parcs i jardins, i fan tai chi als parcs ―tot i que potser caldria no considerar el tai chi com un esport.

Ara bé, tots aquests jocs i esports, en quina mena d’espais es practiquen? Segons un estudi detallat de Francesc Magrinyà i Miguel Y. Mayorga (3), hi ha unes quantes dades rellevants. Més del 50% de les activitats esportives tenen lloc en parcs i places. Un 40% d’aquestes activitats són “no previstes”, és a dir, que l’espai públic s’utilitza per a un ús alternatiu. Finalment, només un 11% d’aquestes activitats tenen lloc en espais públics improvisats. Diguem que la necessitat esmola l’enginy i els immigrants adapten una plaça, un parc, un jardí o un pàrquing per poder-hi practicar esport.
Aquesta tercera opció, la més subversiva en aparença, és també la més interessant perquè conté una forta càrrega simbòlica ―i ens permet reflexionar sobre l’adaptació dels immigrants als esquemes urbans del lloc d’acollida. Tornant als estudis de Jane Jacobs, la urbanista solia dir que en “una gran ciutat la diversitat representa accidents i caos” ―i és aquest caos accidental, ordenat en el desordre, que malda per sobreviure malgrat les ordenances municipals, allò que al capdavall dóna vitalitat a una gran ciutat.


L’home que juga
En primer lloc, a l’hora d’analitzar el significat de la presència pública, hauríem de precisar quina és la idea de joc. En aquest punt m’agradaria referir-me a un llibre essencial, Homo Ludens (4). Aquest assaig, escrit el 1938 per l’historiador holandès Johan Huizinga, estableix la importància del joc en la cultura i en el desenvolupament dels esquemes de comportament humans. Per a Huizinga, l’home juga com un nen, per plaer i esport, més enllà de la vida seriosa. Els jocs tenen lloc en un temps limitat i sota unes normes establertes, les quals són acceptades lliurement. El sentiment conjunt de tensió i alhora de felicitat creen la consciència de ser una altra persona en la vida normal i corrent. El joc és la creació d’un nou món, amb unes normes noves, i posa en relació el jugador i el lloc. Jugar és, en fi, comunicar-se.

Seguint Huizinga, doncs, els sociòlegs solen estar d’acord que la pràctica de l’esport és, abans que res, un exercici de memòria. El verb ja ho defineix: fer esport és jugar, to play, és a dir, tornar a la infantesa. Si estirem el fil, podem concloure que per a l’immigrant jugar és una manera de retornar al país que s’ha deixat enrere, als seus costums i les seves tradicions. El lloc de la memòria que sol ser també el lloc de la infantesa. A més, el joc permet socialitzar amb els altres immigrants del mateix país, o d’altres països que comparteixen tradicions similars. No hi ha dubte, a més, que l’opció de domesticar un terreny que no està preparat, donar-li les formes que reclama el joc, procura un reconeixement simbòlic molt més fort que si, simplement, utilitzen un camp de futbol o una pista d’esport que ja ha estat prevista per al joc. Cal ser conscients, d’altra banda, que aquest procés és exactament el que feien al seu país: jugar en llocs públics sovint improvisats era una necessitat, no una dissidència.

Si aquest exercici de la memòria sol tenir lloc en un espai públic, és perquè d’aquesta manera té una doble funció: d’una banda, és un espai de retorn, com dèiem, però, de l’altra, serveix per colonitzar (ni que sigui per unes hores) el territori d’arribada i convertir-lo ―gràcies a les convencions del joc― en un espai propi. La vida urbana, en què els límits del públic i el privat de vegades es confonen, facilita aquesta mena d’identificacions. És, a més, una operació de diàleg: ensenyar als altres els hàbits propis, és a dir, fer-los partícips d’una vida interior, d’uns sentiments arrelats. Aquest punt lligaria amb la “teoria del reconeixement” que ahir citava Josep Ramoneda, tot seguint els estudis d’Axel Honneth.


Entre l’admiració i la por

Com que el fenomen de la immigració s’ha produït durant els últims anys amb una força inesperada, els habitants de Barcelona estan provant d’entendre’l cada dia, en una marxa forçada, i sovint es mouen entre l’admiració pel desconegut i la por que genera la incomprensió (que de vegades deriva cap a la xenofòbia). L’ús alternatiu de l’espai públic per part dels immigrants que juguen a criquet, per exemple, un esport sense tradició a Barcelona, es percep com una amenaça, una invasió. Tant li fa que anys enrere els seus fills hi juguessin a futbol; de sobte són uns desconeguts els qui conquisten el territori.

Aquestes interrogacions i aquests dubtes es produeixen sobretot perquè ens trobem encara davant d’immigrants de primera generació. No hi ha hagut un aprenentatge dels rituals del joc i tal vegada l’acceptació d’aquesta diversitat seria un senyal de cosmopolitisme. Jo diria que ara mateix Barcelona és una ciutat que es troba incòmoda amb el seu present, carregada de dubtes: encara no ha decidit si vol créixer com una gran megalòpoli, amb tots els avantatges i inconvenients que genera, o si prefereix quedar-se en una mida mitjana, bella i intocada. (És probable que, mentre s’ho va preguntant, el pes dels dies feiners decideixi per ella.) En tot cas, en el futur caldrà veure si la societat catalana està preparada per assumir amb normalitat els canvis en el paisatge humà.

Per encarar aquest combat de dubtes que genera la nova immigració, m’agradaria recórrer a dues de les opinions que Martí Peran, professor de Teoria de l’Art, va expressar a la conferència sobre Espai Públic celebrada recentment al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (5). Si ho vaig entendre bé, Martí Peran es va referir a l’espai públic com el lloc on les experiències comunes s’uneixen en un imaginari, és a dir, en l’espai de “construir una identitat”. Al mateix temps, cal que aquest espai sigui un lloc de “conflicte” ―sobretot de conflicte social, que així ens permetrà discernir què és el que no funciona. Aquesta és una idea que combina perfectament amb les expressades, com citava abans, per Jane Jacobs: caos i accident són a la base de la diversitat. I com també deia la urbanista: “Hi ha una qualitat fins i tot més perniciosa que la lletjor o el desordre evidents, i aquesta qualitat perniciosa és la màscara de l’ordre deshonest, aconseguida perquè s’ignora o s’elimina l’ordre real que lluita per existir”.
Abans em referia al joc del criquet per part de les comunitats de l’Índia, el Pakistan i Bangla Desh. Vet aquí, doncs, un bon exemple de xoc entre les bones intencions de la ciutat ―representada pels seus gestors― i la realitat quotidiana. Fa un parell d’anys, veient que cada cop hi havia més nois i noies que jugaven a criquet als carrers de Ciutat Vella, el districte de la ciutat amb més habitants de pakistanesos, l’ajuntament va programar una sèrie d’ofertes esportives, entre d’altres un espai tancat per entrenar-se. La idea era utilitzar “el criquet com a element integrador, que acostés les cultures que conviuen a Ciutat Vella” i alhora evitar que els nens “estiguin al carrer”. A l’hora de la veritat, tal com constatava la revista d’Internet Sí, se puede ―que informa de l’actualitat del barri―, la pista Drassanes no aconseguia continuïtat, mentre que uns metres més avall, al carrer, els nens pakistanesos jugaven lliurement. És molt probable que les condicions per jugar fossin millors a la pista Drassanes, però la lliçó de tot plegat és que les inèrcies no es deixen domesticar bé, sobretot quan parlem de primera generació d’immigrants que busquen una identitat.

Tinc la intuïció ―però és només això, una intuïció, ja em perdonareu― que els usos simbòlics i inesperats de l’espai públic es regularitzen amb el temps, quan ja no hi ha una necessitat de colonitzar l’espai. Potser ho podem enfocar d’una altra manera: en el futur de la Barcelona gran ciutat, hi haurà un dia en què el criquet o el softbol seran esports de tradició arrelada (no sols dins la comunitat pakistanesa o cubana) i hi jugaran nens de totes les cultures. De la mateixa manera que no caldrà esperar gaires anys perquè un noi d’origen marroquí, o sud-americà, nascut i crescut a Barcelona, acabi jugant com a professional al Barça o a l’Espanyol.

Una ficció per poder reconèixer la realitat

Ja em permetreu que en aquests últims moments torni a portar el tema al meu terreny, el del novel•lista. Podríem hipotitzar que el següent estadi en aquesta relació entre immigrant i espai públic és quan ja es troba tan arrelada, i és tan normal, que fins i tot pot esdevenir matèria de ficció. Ho veiem en cultures i societats en què la immigració ja s’ha consolidat. El conflicte no ha desaparegut, perquè forma part de l’essència migratòria, però com a mínim hi ha més opcions de comprendre’l. És el cas, per exemple, de la pel•lícula britànica Bend it like Beckham (2002), de la directora angloíndia Gurinder Chadha: una nena vol jugar a futbol i topa amb els prejudicis dels seus pares hindús. Un altre exemple captivador és la recent novel•la Netherland, de Joseph O’Neill (2008), ambientada a Nova York. Netherland explica la història d’un anglès d’origen holandès que viu a Nova York i busca un equip de criquet per continuar practicant el seu esport preferit. Aquesta afició el posa en contacte amb altres immigrants asiàtics que juguen com ell i sobretot amb un jamaicà que somia a construir un gran estadi de criquet als afores de Brooklyn, en uns terrenys mig abandonats. La novel•la descriu molt bé aquest esforç per aconseguir un territori propi, un espai d’identificació. Per a l’holandès, els terrenys plans i deserts on anirà el camp són com un fragment d’Holanda trasplantat a Brooklyn; per al jamaicà, aquella terra inhòspita i salvatge el remet a la seva infantesa antillana.
Podríem posar més exemples d’aquesta identificació entre ficció realista i realitat. El que compta sempre, en el fons, sigui quina sigui la peripècia, és que la relació dels immigrants amb la seva ciutat d’acollida passa per l’ordenació de l’espai públic per tal que el converteixin en el seu pati de jocs ―el seu playground o “terra de jocs”, per dir-ho a l’anglesa. Al centre de tot plegat hi ha sempre la necessitat de comprensió, de diàleg ―una paraula massa maltractada― entre els qui arriben i els qui reben. Mentre el teló de fons per aquest contacte sigui la gran ciutat, l’espai públic hi tindrà sempre un paper clau. Acabaré si em permeteu amb unes paraules que el professor d’Estètica Jordi Balló escrivia en un article recent a La Vanguardia, i que resumeixen prou bé el rerefons d’aquesta meva aproximació juganera: “A la ciutat, els territoris no habitats no són de ningú, i aquesta és part de la seva gràcia”(6).

FI


Notes.

(1) Ramon Suñé, “Como en casa”, a La Vanguardia, secció “Vivir”, pàg. 1-3. 13 de juliol de 2009.
(2) Jane Jacobs, Death and Life of Great American Cities, Random House, 1961.
(3) Francesc Magrinyà i Miguel Y. Mayorga, “Dissenyar la ciutat per a l’esport als espais públics”, dins Apunts. Educació física i esports, pàg. 91-113 (2008).
(4) Johan Huizinga, Homo Ludens, Alianza Editorial.
(5) “Espais públics, entre urbanisme i paisatgisme”. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. 12 de maig de 2009.
(6) Jordi Balló, “El efecto Pitarra”, La Vanguardia, 29 d’abril de 2009.