X
Aquest lloc web utilitza galetes de tercers perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerarem que n’accepteu l’ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.
Reinventar Europa: una visió cosmopolita
Ulrich Beck, 2005
Conferència celebrada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 27 d'octubre de 2005.

Europa no pot arribar a ser un estat ni una nació, i no ho serà. Per tant, no la podem considerar des del punt de vista de l'estat-nació. El camí­ cap a la unificació d'Europa no passa per la uniformitat, sinó pel reconeixement de les seves particularitats nacionals. La diversitat és l'autèntica font de la creativitat potencial d'Europa. La paradoxa és que el pensament nacionalista pot ser el pitjor enemic de la nació. La Unió Europea (UE) està en millor situació per promoure els interessos nacionals que no les nacions que actuïn pel seu compte.

Fa més de dos segles Immanuel Kant va escriure que vivim «els uns al costat dels altres» i, per tant, «les violacions de la llei en un lloc de la Terra repercuteixen a tot arreu». Fa uns cent cinquanta anys Nietzsche afirmava que «Europa hauria de prendre una decisió […] per tal que per fi s'acabi la llarga i prolongada comèdia de la seva divisió en petits estats i de les turbulències dinàstiques i democràtiques. Ja ha passat el temps de la polí­tica menuda; el pròxim segle ens portarà la lluita pel domini del món: l'obligació de fer gran polí­tica».

Karl Marx va predir que la globalització del capital, no la polí­tica dels estats, seria la que superaria la lògica polí­tica nacional i obriria pas al joc de la gran polí­tica. «En lloc de l'antic aïllament i autosuficiència locals i nacionals, mantenim relacions en tots els sentits, i una interdependència universal entre les nacions. I això tant en la producció material com en la intel·lectual. Les creacions intel·lectuals esdevenen una propietat comuna. La parcialitat nacional i la intolerància cada vegada són més impossibles, i de les nombroses literatures nacionals i locals sorgeix una literatura mundial.»

Finalment, Max Weber va extreure les seves conclusions per a les ciències històriques. «Però en un punt determinat el color canvia. El significat de les opinions propugnades sense pensar esdevé incert, el camí­ es perd en la penombra. La llum dels grans problemes culturals s'ha desplaçat més enllà. En aquest punt, la ciència també es prepara per canviar de posició i d'aparat conceptual, i per observar el curs dels esdeveniments des de les altures del pensament.»

Allò que Kant, Nietzsche, Marx i Weber van profetitzar és el nostre present: en l'ambient es respira un nou cosmopolitisme!

Què és la Il·lustració als inicis del segle xxi? Evidentment, inclou el coratge d'aplicar la nostra «perspectiva cosmopolita » per confessar les nostres identitats diverses, per adoptar sistemes de vida derivats de la llengua, el color de la pell, la nacionalitat o la religió, i sumar-nos-hi, amb la consciència que, en la incertesa radical del món, tothom és igual i cadascú és diferent.

Aplicada a Europa, la perspectiva cosmopolita reconeix que el vell continent encara pateix a causa de les seves turbulències, però fins i tot més a causa de la seva ontologia nacional de la polí­tica i la societat, que infravalora la seva singularitat històrica i que l'aboca a atzucacs polí­tics. La paradoxa que cal entendre és que el fet de veure Europa com una gran nació atia les pors nacionals primigènies dels europeus. O Europa o les nacions europees: no hi ha una tercera alternativa possible. Al final, aquest automalentès nacional converteix en arxirivals Europa i els països membres, perquè la seva existència constitueix una amenaça mútua. L'europeïtzació, mal interpretada així­, es converteix en un joc diabòlic de suma zero, en el qual, en última instància, hi surten perdent tots, Europa i les seves nacions.

L'altre terme de la paradoxa és la necessitat que la societat i la polí­tica s'alliberin de la mentalitat nacional, la necessitat de repensar Europa des d'un punt de vista cosmopolita per tal que els estats membres deixin de banda el temor que acceptar la Constitució europea equivalgui a cometre un suïcidi cultural. Una Europa cosmopolita és, en primer lloc i sobretot, l'Europa de la diferència, del reconeixement de les particularitats nacionals. Des del punt de vista cosmopolita, aquesta diversitat —de llengües, de sistemes econòmics, de cultures polí­tiques o de formes de democràcia— se'ns presenta fonamentalment com una font inexhaurible, potser com la font de l'autoconcepte cosmopolita d'Europa, i no —com afirmaria la perspectiva nacional— com un obstacle per a la integració.

Tanmateix, Europa encara és percebuda des del punt de vista nacional com una «nació inacabada», un «estat federal incomplet», com si hagués d'esdevenir alhora una nació i un estat. Les dificultats reals d'Europa consisteixen, en molt bona part, precisament en aquesta incapacitat per captar i entendre el nou tipus de realitat històrica que representa l'europeïtzació. Aquesta manca de comprensió és també una raó de pes que explica per què les institucions de la Unió Europea resulten tan poc accessibles, irreals i sovint amenaçadores als ciutadans al servei dels quals han d'estar.

Ni tan sols els estudis avançats sobre Europa no han gosat gairebé aventurar-se a anar més enllà del model bàsic i convencional de l'estat-nació. La Unió Europea es considera des de la perspectiva de territorialitat, sobirania, jurisdicció i demarcació. Fins i tot en àmbits més complexos, quan es parla de «governança» o d'«un sistema multinivell», l'argot jurí­dic i acadèmic dels estudis europeus es decanta encara per uns sistemes organitzatius i reguladors pensats per concebre i configurar la Unió Europea segons la imatge de l'estat-nació.

Crida especialment l'atenció el fracàs de la sociologia pel que fa a Europa. Aquesta disciplina va desenvolupar els seus instruments a finals del segle xix a partir de l'anàlisi de les societats nacionals. Com que aquests instruments no són adequats per analitzar la societat europea, la conclusió sociològica és, òbviament, que no existeix una societat europea pròpiament dita. Són moltes les causes d'una opinió com aquesta, però sobretot n'hi ha una que cal criticar: el concepte de societat és el punt de cristal·lització del nacionalisme metodològic de la sociologia. Per tant, en l'anàlisi sociològica Europa s'ha d'entendre com una pluralitat: com a societats; s'ha d'entendre des d'un punt de vista additiu o, en el millor dels casos, comparatiu. En altres paraules, la societat d'Europa se superposa a les societats nacionals d'Europa. Aquest nacionalisme metodològic practicat per les ciències socials es converteix en una fal·làcia històrica, perquè elimina les com plexes realitats d'Europa i l'espai per a la interacció. En resum: no veu Europa i ens impedeix veure Europa.

Una pauta semblant de pensament es deriva de l'afirmació que no hi ha un demos o poble europeu. A quin poble es fa referència: al de les antigues ciutats-estat de Grècia, als cantons suïssos o als estats-nació? Què passa amb les societats actuals dels nostres països, tan interconnectats? És que els mateixos estatsnació tenen encara una ciutadania o un poble homogeni?

Arreu l'estat-nació és com la vara de mesurar conceptual tàcita que fa que les realitats de l'europeïtzació semblin deficients: no hi ha poble, no hi ha població, no hi ha estat, no hi ha democràcia, no hi ha públic. A més del desinterès i l'absoluta manca de comprensió pel que fa als debats dels altres estats membres, hi ha un nombre cada vegada major de processos transnacionals de comunicació sobre desafiaments comuns, com ara les recents respostes a la guerra de l'Iraq, a la revolta democràtica d'Ucraïna i a l'antisemitisme europeu. En lloc de fer afirmacions estereotipades en el sentit que no hi ha un públic europeu, haurí­em d'estendre el concepte de «públic» més enllà de l'estat-nació i obrir-lo a una interpretació cosmopolita que doni cabuda, amb realisme, a la dinàmica a partir de la qual es desenvolupen les formes transfrontereres de l'esfera pública europea.

En aquest sentit, allò que és «europeu» són les formes connacionals d'identitat, els sistemes de vida, els mitjans de pro ducció i els tipus d'interacció que travessen els murs dels estats. Es tracta de les formes i moviments d'un continu pas de fronteres. L'europeïtzació horitzontal dóna lloc a unes realitats a l'ombra que es viuen als punts cecs de les oficines d'estrangeria: multilingüisme, xarxes multinacionals, matrimonis binacionals, residències múltiples, mobilitat educativa, carreres professionals transnacionals i vincles entre ciència i economia. Aquests punts cecs s'estan estenent i la pròxima generació els dóna per descomptats. A la vista d'aquests fets, veig cinc lí­nies de pensament.

La primera és el tema de la dinàmica de la desigualtat, que afecta el conjunt d'Europa: quin impacte té el desmantellament de les fronteres nacionals a Europa en la dinàmica europea de la desigualtat? En primer lloc, a mesura que avança l'europeïtzació es comencen a dissoldre els lí­mits exclusivament nacionals de les percepcions de la desigualtat social. Pel que fa a la pregunta sobre què legitima la desigualtat social, hi ha com a mí­nim dues respostes possibles: el principi de mèrit i el principi d'estat-nació. La primera és una resposta familiar i molt repetida, que ja ha estat objecte de crí­tica. És una conseqüència absolutament lògica de la perspectiva nacional i es refereix a les desigualtats internes dintre de l'estat. La segona resposta ofereix una explicació per a la «legitimació» de les desigualtats globals i permet identificar els principals punts cecs i fonts d'error a què el nacio nalisme metodològic exposa la sociologia de la desigualtat. Les percepcions de la desigualtat que es basen en la perspectiva nacional estan subjectes a una asimetria fonamental pel que fa a la societat i a les ciències socials. L'«èxit legitimador » de l'estat-nació rau en el fet que desvia l'atenció cap a dintre, amb la consegüent exclusió de tota la resta, la qual cosa elimina del camp de visió les desigualtats transnacionals i globals.

Dit d'una alta manera, la perspectiva de l'estat-nació ofereix una «excusa» per no mirar les desgràcies que hi ha al món. Funciona a partir d'una doble exclusió: exclou els exclosos. És sorprenent veure la perseverança amb què es «legitimen » les grans desigualtats que pateix la humanitat, en una complicitat tàcita entre les autoritats estatals i la sociologia determinada per l'estat, mitjançant una no-percepció organitzada. Quin és el constructe que permet que passi això?

La història de la desigualtat pressuposa la història de la igualtat, és a dir, la institucionalització d'unes normes d'igualtat: sense igualtat no es pot comparar i, per tant, no hi pot haver cap desigualtat rellevant des del punt de vista polí­tic. La distinció entre desigualtats globals i nacionals es basa en el fet que a l'interior de les diferents arenes nacionals funcionen poderoses normes de desigualtat: referides, per exemple, a drets civils, polí­tics i socials, i a identitats nacionals prepolí­tiques. Aquestes normes de desigualtat fonamenten la comparabilitat de les desigualtats dintre de l'àmbit nacional i, alhora, la incomparabilitat de les desigualtats entre si.

Aquesta és la condició sine qua non per a la legitimació polí­tica de les activitats sociopolí­tiques dintre de l'estat-nació i de la passivitat respecte a les altres, les que hi ha «a fora». Si la desigualtat fos el criteri polí­tic clau, seria extremament difí­cil justificar per què les pròsperes societats europees fan aquests enormes esforços per organitzar sistemes de transferència financera als seus propis estats-nació a partir de criteris nacionals de pobresa i necessitat, mentre que una gran proporció de la població mundial es veu amenaçada diàriament per la fam.

El nacionalisme metodològic que sustenta la sociologia de la desigualtat fa, irreflexivament, de la igualtat limitada a l'estat-nació una pressuposició i alhora una constant. Això oculta, al seu torn, el fet que és el mateix estat-nació qui genera el recurs, cada vegada més insuficient, de la legitimació a través de la incomparabilitat: insuficient atès l'espectacular creixement de les desigualtats socials i la creixent conscienciació sobre el tema. Dit d'una altra manera: el principi d'estat-nació institucionalitza l'acte de mirar cap a una altra banda.

Què vol dir això quan ho apliquem a l'europeïtzació? A mesura que caiguin les barreres de la incomparabilitat interestatal entre les desigualtats (per exemple, a través d'un creixent autoconeixement europeu o través de la institucionalització de la igualtat i la introspecció), es pot preveure que la Unió Europea entrarà en un perí­ode de turbulències; fins i tot si es donen unes relacions de desigualtat constants.

Aquest tema es pot il·lustrar amb l'ajut d'un senzill exemple. L'eslògan «a igual treball, igual salari» era i encara és una reivindicació clau del moviment obrer. Tanmateix, la lluita sindical per la igualtat ha ensopegat amb una frontera «natural »: la de l'estat-nació. De la mateixa manera que a Alemanya era natural lluitar per mantenir els acords nacionals sobre salaris i condicions de treball i defensar la paritat salarial entre l'Alemanya de l'Est i la de l'Oest després de la unificació, durant molt de temps va ser igual de natural fer cas omí­s de les diferències salarials en comparació amb altres països europeus. Des de l'òptica nacional, les diferències de nivell salarial entre Baviera i Berlí­n Oriental es consideren il·legí­times, mentre que aquestes mateixes diferències es veuen legí­times quan es tracta de Baviera i Bèlgica. Però què passa quan aquestes mateixes diferències es veuen i jutgen des de l'òptica europea? Que potser en aquest context no són il·legí­times les diferències de nivell salarial entre els països europeus? Els sindicats europeus no haurien de reivindicar «a igual treball, igual salari» per a tots els treballadors europeus? O és que cal deixar de banda aquest principi?

Aquestes preguntes disten de ser purament acadèmiques, com va quedar molt clar al gener del 2004, quan es va desfermar un gran i acalorat debat polèmic en diverses arenes públiques nacionals arran de la iniciativa promoguda per alguns parlamentaris europeus, que volien reforçar la identitat de la institució unificant les assignacions parlamentàries dels diputats. En aquest cas, hi ha unes desigualtats enormes en el pagament d'una mateixa feina. Un parlamentari italià cobra uns 11.000 euros bruts; el seu col·lega de partit alemany, uns 7.000; el seu veí­ espanyol s'ha d'espavilar amb 3.000; mentre que els seus nous col·legues dels països centreeuropeus només en reben 1.000. No hi ha cap pla immediat per reduir aquestes desigualtats tan extremes, perquè els ministres d'Exteriors de la Unió Europea es van rendir a la pressió pública i van aturar la iniciativa.

El neoliberalisme s'ha apropiat el vell lema del moviment obrer, però sota una nova forma: a igual treball, igual salari, a condició que sigui un salari igual de baix! En conseqüència, els sindicats semblen afrontar dues opcions igual d'inacceptables. L'una és resistir-se a aquesta jugada i reivindicar a igual treball, igual salari, a condició que sigui un salari igual d'alt! Aquest va ser al camí­ adoptat després de la unificació alemanya, tot i que en general s'està d'acord que és fatal per a l'economia i utòpic des del punt de vista polí­tic. La segona opció no és pas menys detestable, ja que els sindi cats es troben en la posició perversa d'acceptar l'eslògan dels seus enemics i reivindicar a igual treball, diferent salari; en altres paraules, han de defensar els diferencials de salari existents entre els països europeus. Això obliga els sindicats a situar-se en una posició neonacional.

Aquest exemple demostra que el desmantellament de les fronteres, lluny de reduir l'explosiu potencial de les desigualtats a Europa, en realitat tendeix a treure'l a la llum. Això s'esdevé perquè també s'estan desmantellant les barreres que impedeixen a la gent percebre la incomparabilitat internacional i, per tant, les desigualtats es comencen a jutjar amb els mateixos criteris a banda i banda de les fronteres dels països i cada vegada se senten amb més força les reivindicacions de paritat. Aquesta constel·lació conté les llavors d'un conflicte polí­tic enorme, que podrien explotar tant els partits postcomunistes com els moviments neonacionalistes de dretes. Ni tan sols els partits socialdemòcrates són immunes a aquesta temptació neonacionalista.

La segona lí­nia de pensament és que l'europeïtzació posa en marxa un joc de suma positiva nou en la història: les solucions conjuntes afavoreixen els interessos nacionals. La crisi d'Europa és mental. El governs nacionals lluiten amb uns problemes aparentment nacionals en un context nacional i miren de resoldre'ls per les seves pròpies vies nacionals… i fracassen. N'és un exemple l'exportació de llocs de treball, així­ com els intents de controlar els impostos sobre els beneficis de les grans empreses. Les empreses de telefonia mòbil que funcionen dintre de les xarxes globals són capaces d'enfrontar els estats entre si i així­ debilitar-los. Com més predomini la perspectiva nacional en el pensament i l'acció de les persones i els governs, més aconseguiran aquestes empreses expandir el seu poder. Aquesta és la paradoxa que cal entendre. El marc nacional de referència atempta contra els interessos nacionals. La Unió Europea constitueix un escenari en què la sobirania formal es pot intercanviar per poder real, es poden protegir les cultures nacionals i millorar l'èxit de l'economia. La Unió Europea està en millors condicions per resoldre els problemes nacionals que no les nacions que actuïn pel seu compte.1

Sigui quin sigui el lloc d'Europa en què ens fixem, la situació és la mateixa. L'í­ndex de persones grans respecte al total de la població creix fins a uns nivells inquietants, els sistemes de pensions ja no funcionen, però les reformes necessàries es veuen frustrades per la resistència organitzada dels grups afectats. Per defugir aquest parany, es podria definir i tractar conjuntament com un problema europeu la relació entre el descens del creixement de la població, l'envelliment de les societats, les reformes necessàries dels sistemes de seguretat social, les polí­tiques migratòries selectives, l'exportació de llocs de treball i els impostos sobre els bene ficis de les grans empreses. Aquest plantejament podria beneficiar i beneficiaria tots els governs que actualment s'acontenten amb falses solucions en el carreró sense sortida de l'estat-nació.

No obstant això, la coalició federal alemanya de centreesquerra formada pels Verds i el Partit Socialdemòcrata (SPD) acaba d'enfilar de nou el «camí­ alemany» cap a aquest carreró sense sortida. El cap de l'SPD, Franz Müntefering, «no vol més mà d'obra barata de l'Europa de l'Est als escorxadors alemanys», per la qual cosa el Govern ha decidit incrementar el salari mí­nim. El missatge que Europa crea els malvats neoliberals mentre que Berlí­n es fa càrrec dels membres més febles de la societat és un mentida catastròfica. Desenes de milers de llocs de treball alemanys existeixen únicament perquè els nous països de l'Est incorporats a la Unió Europea importen moltes més mercaderies d'Alemanya que no n'hi exporten. La mentalitat nacional, tant si es decanta cap a la dreta com cap a l'esquerra, tant si defensa el capitalisme com si el critica, sempre és cega a l'augment de la prosperitat interior i a les pèrdues de benestar a les àrees mes pobres de l'exterior.

Potser és encara pitjor el fet que els protectors dels llocs de treball alemanys perjudiquin els interessos nacionals del paí­s i torpedinin el significat de la Constitució europea, el document que precisament aplica la nova lògica del realisme cosmopolita. Aquest document subratlla que les solucions conjuntes van més enllà que les perspectives nacionals independents. Els problemes nacionals urgents són sobretot aquells que cal solucionar mitjançant una cooperació transfronterera. El problema nacional dels alemanys —per exemple, el dúmping salarial— només pot ser abordat pel conjunt d'Europa a través d'un salari mí­nim europeu. La cooperació permanent entre els estats no coarta la seva capacitat d'actuació, sinó que l'augmenta. Paradoxalment, el fet de cedir sobirania reforça la sobirania. Aquest és el secret de l'èxit per a la Unió Europea.

Mirar-ho tot des de la perspectiva nacional posa en perill la prosperitat nacional i la llibertat democràtica. Per garantir la salut de la nació i l'economia, afrontar amb eficàcia l'atur i promoure una democràcia activa cal el punt de vista cosmopolita. En transcendir les simpaties nacionals i postnacionals, l'Europa cosmopolita no amenaça l'estat-nació, sinó que el prepara, l'ajuda, el modernitza, el transforma i l'obre de cara a l'era global.

La tercera lí­nia de pensament és que l'europeïtzació requereix una memòria històrica que traspassi fronteres. Són les paraules que un Thomas Mann angoixat va escriure sobre la Primera Guerra Mundial: «Ai, Europa!», amb les quals es referia a la calamitat del món occidental. Dos mil cinc-cents anys devastats per la guerra i dessagnats fins a la mort. Al centre de cada poble europeu s'alça un gran monument amb els noms gravats dels caiguts en acció: 1915, 1917. A prop, a la paret d'una església, trobem després tres noms més de la mateixa famí­lia en una làpida de pedra on figuren els morts en la Segona Guerra Mundial: caigut en acció, 1942; caigut en acció, 1944; desaparegut en acció, 1945. Això era Europa.

Quant de temps fa? No gaire. Fins a finals de la dècada del 1980 els pobles d'aquesta Europa bel·ligerant estaven enfrontats entre si en una situació d'equilibri nuclear. La polí­tica d'aproximar l'Est i l'Oest només semblava possible si es reconeixia la divisió d'Europa, aparentment eterna. I avui? A Europa s'ha produït un miracle. Els enemics han esdevingut veïns! Aquest prodigi és únic en la història; en realitat, és fins i tot inconcebible. Precisament en el moment més inesperat de la història dels estats apareix un invent polí­tic que fa possible allò que és inimaginable: els estats mateixos transformen el seu monopoli del poder en un tabú sobre la violència. L'amenaça de la violència com a opció polí­tica, sigui entre els estats membres o contra les institucions supranacionals, s'ha esvaït d'una vegada per totes de l'horitzó possible a Europa.

Aquest canvi ha estat factible perquè Europa ha viscut l'arribada d'un fenomen qualitativament nou: l'horror nacional davant l'assassinat dels jueus europeus. Les guerres nacionals i les expulsions ja no es recorden només dintre d'un entorn nacional; l'espai nacional de commemoració s'ampliarà indubtablement a l'àmbit europeu. S'està produint una europeïtzació de les perspectives (si més no, els seus primers senyals).

Aquest cosmopolitisme en l'establiment de la comunicació i en l'acceptació de la interdependència a través de la inclusió de l'estranger en nom dels interessos comuns, així­ com en l'intercanvi històric de perspectives entre els autors dels crims i les ví­ctimes a la postguerra europea, no és ni multiculturalisme ni una manca de compromí­s postmoderna. Tot i que aquest cosmopolitisme s'ha de basar en unes normes cohesionadores i mútuament vinculants que ajudin a evitar una deriva cap al particularisme postmodern, el cert és que no és universal. Per a una entitat com Europa és qüestió de supervivència interaccionar amb una varietat de cultures, tradicions i interessos en la trama de les societats nacionals. Com va afirmar Hannah Arendt, només el perdó infinitament difí­cil que es concedeix i es rep a través del record crea la confiança necessària en la relació entre els estats i les nacions, i els confereix representativitat.

La quarta lí­nia de pensament és la interpretació de la societat europea com una societat regional del risc. La macrosociologia de l'europeïtzació corre el perill de repetir els mateixos errors que el nacionalisme metodològic, només en l'àmbit europeu: quedar atrapada en allò que se'n podria dir un «europeisme metodològic». Per tal de contrarestar aquesta tendència, l'europeïtzació no s'hauria de definir ni analitzar des d'un punt de vista exclusivament endogen, sinó des d'un punt de vista exogen en relació amb el marc de referència constituït per la societat mundial. Permeteu-me que faci uns breus comentaris sobre aquest tema.

La modernitat és una experiència de risc, en el sentit que, juntament amb els seus èxits, la modernitat ha invocat la possibilitat de la seva pròpia autodestrucció. Tanmateix, aquesta visió de la modernització reflexiva s'ha d'obrir al punt de vista cosmopolita i, per tant, a la pregunta de si les amenaces plantejades per la modernització es perceben com els efectes secundaris de «les nostres pròpies» decisions o de les decisions dels «altres». Així­, la dinàmica de la desigualtat que caracteritza la societat mundial del risc es pot explicar a partir de la distinció entre amenaces autoinduïdes i amenaces que emanen dels altres. Per dir-ho amb paraules molt senzilles, l'europeïtzació fa referència a amenaces autoinduïdes, mentre que, al Tercer Món, les manifestacions que adopta aquesta amenaça d'autodestrucció de la modernitat es perceben sobretot com una amenaça que emana dels altres. A diferència de la teoria de la dependència o la teoria del sistema mundial, la teoria de la modernització reflexiva subratlla el fet que les diferents regions del món es veuen afectades de forma desigual no sols per les conseqüències dels processos de modernització fracassats, sinó també per les conseqüències dels processos de modernització que han reeixit.

Les principals lí­nies de conflicte durant la guerra freda estaven obertes a diverses interpretacions polí­tiques i adquirien un caràcter explosiu per temes de seguretat nacional i internacional. En canvi, les lí­nies geopolí­tiques de conflicte en la societat mundial del risc discorren entre les diferents cultures del risc. Pel que fa a la percepció del risc, els conflictes geopolí­tics sorgeixen entre regions que aporten al terreny de la societat mundial del risc unes situacions històriques, experiències i expectatives molt divergents. N'és un exemple destacat el contrast entre el grau d'importància que Europa dóna als perills del canvi climàtic, d'una banda, i la que els Estats Units donen al terrorisme internacional, de l'altra. No és només que cada vegada siguin més diferents les percepcions culturals de les amenaces globals a Europa i els Estats Units, sinó que, per aquest motiu, europeus i nordamericans viuen en realitat en mons diferents. Tal com ho veuen els nord-americans, els europeus pateixen d'una mena d'histèria pel que fa al medi ambient, mentre que per molts europeus els nord-americans estan paralitzats per un temor exagerat del terrorisme. El perill és que si les cultures transatlàntiques del risc se separen encara més, això abocarà en una ruptura cultural entre els Estats Units i Europa; per parafrasejar Huntington, les diferències culturals de percepció generen un xoc de cultures del risc: o es creu en l'actual catàstrofe climàtica o en la ubiqüitat potencial dels atemptats perpetrats per terroristes suïcides.

No ens enganyem: no es tracta només d'elegir entre riscos, sinó també d'elegir entre dues visions del món. La pregunta és: qui és culpable i qui és innocent, qui tirarà endavant i qui es quedarà enrere: els drets humans o els militars, la lògica de la guerra o la lògica dels tractats?

La cinquena i última lí­nia de pensament és una pregunta: com esdevindran realitat un imperi de la llei i un consens europeus? En l'anàlisi final, entendre el concepte de cosmopolitisme d'aquesta manera és també la clau per entendre i configurar les noves formes d'autoritat polí­tica que han sorgit a Europa més enllà de l'estat-nació. Però la globalització, en concret els problemes amb els fluxos i les crisis de les finances globals, i l'oblidada dimensió europea de les actuals exigències sociopolí­tiques, demostren que, ara com ara, el que ens està esclatant al damunt és justament el contrari. Ja no existeix un mercat de treball circumscrit a l'àmbit nacional. Encara que posem els estrangers en el punt de mira, hi ha indis i xinesos molt ben preparats que poden oferir els seus serveis a Alemanya i a la resta d'Europa amb un clic del ratolí­.

La realitat s'està tornant cosmopolita. Aquest Altre a qui les fronteres ja no poden mantenir apartat és a tot arreu, però d'una manera que no havia previst cap filòsof cosmopolita i que no desitjava ningú: d'amagat, sense voler, sense la intervenció de cap decisió ni voluntat polí­tica. El procés real en virtut del qual ens transformem en cosmopolites en aquest món s'introdueix per la porta del darrere dels efectes secundaris; no el desitgem, no el veiem i acostuma a esdevenir-se a falta d'alternatives.

Com podem contrarestar aquesta mena de distorsions? A través del poder? Mitjançant la capacitat de donar forma a la sobirania transferida a Europa? Les mesures destinades a la integració, com ara la unió monetària de l'euro, permeten aturar les fluctuacions erràtiques en el canvi de divises i les onades d'especulació? Qui té palanquejament a Europa i quin palanquejament té? I el més importat, quin sistema polí­tic és el context apropiat?

Edgar Grande i jo hem proposat per a aquest sistema una redefinició del terme «imperi».2 En francès aquesta paraula comporta connotacions napoleòniques i colonials i, per tant, difereix del seu sentit quan la diem en anglès. L'imperi britànic era diferent del que afirma ser l'Amèrica imperial. El terme «imperi europeu» intenta situar Europa al mateix nivell que l'imperi nord-americà, que és molt diferent. Malgrat totes les semblances amb la complexa confederació o imperi que va sorgir de l'edat mitjana, l'imperi europeu dels inicis del segle xxi s'ha construït sobre la base dels actuals estats-nació. En aquest sentit, l'analogia amb l'edat mitjana no funciona. L'imperi cosmopolita d'Europa es destaca pel seu caràcter obert i cooperatiu a dintre i a l'exterior i, per això, presenta un contrast molt clar amb l'hegemonia imperial dels Estats Units. El poder d'Europa, sense cap mena de dubte real, no es pot entendre a partir dels estats-nació. Al contrari, resideix en el fet de constituir un model, el model que va fer possible que Europa aconseguí­s transformar un passat bel·ligerant en un futur de cooperació, i que es produí­s el miracle europeu de fer que els enemics es convertissin en veïns. És aquesta forma especial de poder mundial atraient (soft power) que genera una llum especial i una atracció, i que se sol subestimar tant des de la concepció d'Europa basada en el model dels estats-nació com des de les projeccions de poder reivindicades pels neoconservadors americans.

Però quin impacte té això en la integració europea? Durant molt de temps aquest concepte fonamental va consistir primordialment en l'abolició de les diferències nacionals i locals. Aquesta «polí­tica d'harmonització» confonia unitat i uniformitat o donava per fet que la uniformitat era necessària per a la unitat. En aquest sentit, la uniformitat esdevenia el principi regulador suprem de l'Europa moderna, i transferia els principis de la teoria constitucional clàssica a les institucions europees. Com més èxit tenia el funcionament de la polí­tica de la Unió Europea sota aquesta primacia de la uniformitat, més creixia la resistència i amb més claredat sortien a la superfí­cie els efectes contraproduents.

En canvi, la integració cosmopolita es fonamenta en un canvi de paradigma, segons el qual la diversitat no és el problema sinó la solució. La nova integració europea no s'ha d'orientar d'acord amb els conceptes tradicionals d'uniformitat inherents a un «estat federal» europeu. Al contrari, la integració ha de prendre com a punt de partida la irrevocable diversitat d'Europa.

És l'única manera d'unir, en l'europeïtzació, dues exigències que a primera vista semblen excloure's mútuament: la necessitat de reconèixer la diferència i la necessitat d'integrar les divergències.

L'europeïtzació, entesa com a model polí­tic —posat a prova en el terreny històric— d'un imperi postimperial del consens i la llei —«el somni europeu» (Jeremy Rifkin) d'un poder mundial atraient— és fascinant com a alternativa a la via nordamericana, sobretot per als nordamericans crí­tics amb els Estats Units. En última instància, es tracta d'una cosa absolutament nova en la història de la humanitat: la visió progressista d'una estructura estatal fermament assentada en el reconeixement de l'Altre, del que té una cultura diferent.

Així­ doncs, quina és la meva visió cosmopolita d'Europa? Els europeus som, en paraules de Kant, fusta torta i molt provincians. Aquest aspecte nostre té també els seus vessants atractius. Alguns pobles —com ara el britànic i el francès— tenen fama de ser cosmopolites, però aquest qualificatiu se'ls aplica com a francesos o britànics, i no tant com a europeus. L'ampliació pot fer que la Unió Europea s'arrauleixi com un eriçó, o pot portar-la a adoptar el cosmopolitisme i potenciar, així­, la consciència de la seva responsabilitat al món.

La idea de nació no és adequada per unificar Europa. Un gran superestat europeu fa por a la gent. No crec pas que Europa pugui sorgir de les ruïnes dels estats-nació. Si hi ha alguna idea capaç avui d'unir els europeus és la d'una Europa cosmopolita, perquè apaivaga la por que tenen els europeus de perdre la seva identitat, converteix en un objectiu constitucional la interacció tolerant entre les nombroses nacions europees, i obre noves opcions i espais polí­tics per a l'acció en un món globalitzat. La persistència de la nació és la condició per a una Europa cosmopolita; i avui, per la raó acabada d'esmentar, el contrari també és cert. Com més segurs i convençuts se sentin els europeus de la seva dignitat nacional, menys es tancaran en els seus estats-nació, i amb més resolució defensaran els valors europeus al món i assumiran com a pròpia la causa dels altres. M'agradaria viure en una Europa cosmopolita així­, en la qual les persones tinguessin arrels i ales. És absolutament necessari lluitar per una Alemanya cosmopolita d'aquesta mena, en la qual, tal com una vegada va dir Heinrich Heine fent broma, a molta gent els tornin a «fer mal els ulls de poll»:

Estira les cames progressistes, avança de nou a grans gambades. Però ell sospira, es retorça les mans, protesta: Les meves cames progressistes, em temo, estan cansades de les exigències de la vella Europa. Em fan mal els ulls de poll. És per culpa de les meves sabates alemanyes, sabeu?, i on m'estrenyen aquestes sabates alemanyes jo ja ho sé, o sigui que deixeu-me en pau!

Notes

1 Beck, UlrichPower in the Global Age.  Cambridge/Oxford: Polity Press/Blackwell,  2005

2 Beck, Ulrich; Grande, Edgar. Das kosmopolitische Europa.  Frankfurt del Main: Suhrkamp Verlag,  2004; traducció a l'anglès: Cosmopolitan Europe. Cambridge:  Polity Press,  2006.