X
Aquest lloc web utilitza galetes de tercers perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerarem que n’accepteu l’ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.

Vida pública als marges

» 27/04/2016
  • Obertura dels aiguamolls de Rainham (Londres, Regne Unit, 2014), menció especial del Premi Europeu a l'Espai Públic Urbà de 2014.
«La imatge bucòlica dels parcs històrics de Londres no és assolible ni raonablement desitjable per als espais públics de la perifèria».
Al seu llibre clàssic sobre la capital britànica, London: The Unique City (1937), Steen Eiler Rasmussen definia la plaça georgiana com «un tot restringint, tan complet com el pati d’un convent», una descripció que apunta una diferència fonamental entre l'arquetip i les places publiques de l’Europa continental. Més que un espai de congregació, la plaça britànica és essencialment un amortidor entre propietats residencials. Des de finals del segle XIX, el Bloomsbury georgià ha estat accessible a tothom, tot i que es va construir com una comunitat tancada.

Influenciat pels èxits de ciutats com Barcelona, al llarg dels darrers vint anys, Londres ha fet progressos significatius en el desenvolupament d'una cultura del paisatgisme dur. Tanmateix, el seu domini públic realment democràtic segueixen sent els grans parcs vuitcentistes, que Rasmussen valorava com «el lloc ideal per una vida a l'aire lliure», obert als londinencs de tots els nivells de l'escala social.

Enfrontat a un creixement estimat d'un milió i mig d’habitants durant els propers quinze anys, Londres es troba immers en una significativa densificació de la seva perifèria, fet que planteja el debat sode si el Cinturó Verd Metropolità —la franja de sòl rural que ha limitat el desenvolupament de Londres des del 1935— ha de seguir sent sagrat. Sigui quin sigui el resultat de la discussió, està clar que l’accés al camp obert segueix sent un requisit essencial per la vida urbana, fet que evidencia la necessitat urgent d'una nova generació de parcs londinencs. El creixement perifèric de la ciutat ja ha motivat inversions significatives en l'obertura d'antigues àrees industrials i militars als usos públics, com és el cas del Parc Olímpic d'Elisabet II o de la transformació dels aiguamolls de Rainham a mans de Peter Beard_LANDROOM, que va rebre una menció especial a l’edició del Premi del 2014. Un repte fonamental que presenten molts d'aquests projectes és la necessitat d’incorporar usos i infraestructures preexistents. La imatge bucòlica dels parcs històrics de Londres no és assolible ni raonablement desitjable per als espais públics de la perifèria. Engolits per nous creixements urbans, els espais públics de la perifèria poden oferir un valuós registre de la història de la ciutat previ a la seva regeneració.

Ellis Woodman | Traducció: Marta Ill Raga