X
Aquest lloc web utilitza galetes de tercers perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerarem que n’accepteu l’ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.

Veu: Saskia Sassen

«L’espai públic és un lloc on hi ha una condició momentània d’igualtat»

[Castellà > Anglès | Duració: 00:09:41]


Espais compartits va enregistrar aquesta conversa amb Saskia Sassen al febrer del 2015, quan la sociòloga va visitar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per impartir-hi la conferència «Justícia i igualtat», dins el cicle «Debat de Barcelona 2015 - Prendre la paraula». Un dels temes tractats en la conferència va ser el terme expulsió –social–, que ella distingeix del terme exclusió –social–. La diferència rau en què la segona es dóna dins el sistema –on, per tant, pots tornar a entrar-hi–, mentre que la segona no ho permet.

L’exclusió s’esdevé quan «una condició familiar pren una forma extrema i surt dels llindars del sistema, tornant-se invisible conceptualment parlant perquè les nostres categories d’anàlisi i d’interpretació que tenim no ho permeten fer». Aquestes condicions són, per exemple, trossos de la biosfera, sistemes de supervivència o col·lectius de persones, formacions socials –com ara pobres, malalts o els homeless–. La sociòloga defensa que, perquè les condicions prenguin aquesta forma extrema d’invisibilitat, hi ha un procés que duu als esdeveniments, és a dir, que els fets no succeeixen per si sols, sinó que som nosaltres mateixos els qui els provoquem. 

Per revertir la situació, Sassen aposta per l’existència de la indeterminació al carrer, és a dir, la desritualització dels espais amb codis incrustats sobre què és el que s’ha de fer: «l’espai públic és un lloc on hi ha una condició momentània d’igualtat». Tot i creure que aquesta realment no existeix, pensa que es mostra quan les nostres trajectòries es troben, ja sigui al transport públic, a la plaça o al carrer. 

D’aquesta manera, identifica allò públic com a política, i reivindica que el vianant prengui el control del carrer i faci la seva pròpia cultura davant la sobredeterminació en què els nous espais públics, les megaciutats, estan caient –per exemple, mitjançant la construcció de megaprojectes o amb l’existència de parcs públics tancats amb clau–. Al seu parer, això provocarà que, en el futur, moltes ciutats, sobreusades, hagin de ser reconstruïdes.

Amb tot això, no és estrany que Sassen triï com a espai públic preferit no un espai físic concret, sinó aquelles situacions en què la indeterminació del carrer suposa que el vianant pugui controlar-lo. I posa com a exemple el cas de Bombai, on «tenen un cotxe enorme, pesant, al darrere, i ells caminen drets, i ni tan sols es giren. Crec que això és una mica el futur».