X
Aquest lloc web utilitza galetes de tercers perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerarem que n’accepteu l’ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.

Troballes

» 26/02/2016
  • Palau de l'òpera noruega (Oslo, Noruega, 2008, premi ex aequo el 2010)
«Volíem destacar la importància de les intervencions que activen el teixit urbà i que fan possible que tothom en sigui partícip. Les nostres troballes han resultat ser ben diverses»
Per tres vegades he tingut el privilegi de participar en intensos debats amb els meus col·legues del Jurat del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà. Volíem destacar la importància de les intervencions que activen el teixit urbà i que fan possible que tothom en sigui partícip. Les nostres troballes han resultat ser ben diverses. Un teatre fet a mida per al seu context va enriquir la façana fluvial de Ripoll (menció especial el 2014). De manera similar, una plaça de Rotterdam (menció especial el 2010) acull activitats culturals gràcies a la inserció d'un teatre. Les dues meitats de la ciutat d’Elx (premi ex aequo el 2014) es van connectar per mitjà de diverses senderes per a ciclistes i vianants. Una línia ferroviària sense ús va ser transformada en el corredor d'Hèlsinki (menció especial el 2014). Als aiguamolls de Rainham, als afores de Londres (menció especial el 2014), àrees abans tancades al públic es van fer accessibles. Les ribes del riu de Ljubljana (premi ex aequo el 2012) es van convertir en àrees de repòs de gran qualitat. Sovint, vam trobar que el trànsit de cotxes s'havia reduït amb èxit per fer lloc a l’espai públic urbà, ressaltant així la bellesa natural d’àrees centrals com el Port Vell de Marsella (premi ex aequo el 2014) o la platja de Benidorm (menció especial el 2010). Una perspectiva innovadora en la transformació de carrers és el concepte de «superfície compartida», aplicat a la Exhibition Road de Londres (menció especial el 2012). Igualment, els espais públics proporcionen usos addicionals, com és el cas de la biblioteca a l’aire lliure de Magdeburg (premi ex aequo el 2010), a Alemanya. Un cop, fins i tot vam ser testimonis d'una situació poc habitual en que era el propi edifici el que constitueix l'espai públic. I era un cas magnífic: el palau de l'òpera noruega, a Oslo (premi ex aequo el 2010), amb la seva coberta inclinada, que ofereix una espectacular terrassa i que no només va guanyar el Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà sinó també el Premi d'Arquitectura Contemporània de la Unió Europea del 2009.

Els espais públics europeus són molt especials, fruit de la llarga tradició de l'urbanisme mediterrani. No es solen trobar fora d’Europa i del Nord d’Àfrica, amb l’excepció d’aquells llocs on han sobreviscut barris europeus, des de Buenos Aires a Singapur, passant per Boston o Ciutat del Cap. Presenten un teixit urbà atapeït, que no és de propietat completament privada sinó que es fonamenta en el domini públic. Cal que la densitat residencial sigui alta, però no tant com perquè tot l'espai estigui edificat o dedicat a les infraestructures. El trànsit ciclista i de vianants ha de ser altament valorat, mentre que l’aparcament de vehicles no hauria de jugar un rol principal —raó de pes perquè l'espai públic de qualitat tingui ben poques possibilitats en un típic downtown dels Estats Units—. Hauria d'haver-hi més consciència respecte al fet que la inversió en espais públics és una qüestió de primer ordre per a l'interès general i no quelcom que es pugui delegar als inversors privats. Per aquesta raó, els centres comercials no poden ser plenament equiparats als espais públics —perquè disposen de controls de seguretat i, per tant, tenen un accés limitat—.

Generalment, es podria pensar que la qualitat del disseny i la disposició dels espais públics hauria de créixer a mesura que es transita des de les fredes localitats nòrdiques cap a les assolellades comunitats mediterrànies, on el clima temperat ha afavorit els pactes sobre l’esfera pública. D'altra banda, la voluntat política per invertir en projectes i la qualitat de les administracions públiques que els promouen també sembla més important. Altrament, no s'explicarien les estadístiques de l’arxiu en línia del Premi. A les vuit edicions celebrades fins ara, els jurats han seleccionat un total de 451 intervencions. Els rànquings per ciutats, incloses les àrees metropolitanes adjacents, són aquests:

  1. Espanya: 91 obres (30 a Barcelona, 10 a Madrid)
  2. França: 42 obres (8 a París, 7 a Marsella i 6 a Lió)
  3. Alemanya: 36 obres (10 a Berlín i 7 a l’antic Est)
  4. Regne Unit: 20 obres (13 a Londres)
  5. Dinamarca: 12 obres (10 a Copenhaguen)
  6. Itàlia: 10 obres (un resultat relativament pobre, en no haver-hi obres a Milà ni a Roma)
  7. Àustria / Bèlgica / Països Baixos: 10 obres cadascun (2 a Viena, 4 a Brussel·les, 6 a Rotterdam)
La manca de països de l’est d'Europa es fa notar als resultats. A les reunions del Jurat estàvem molestos per aquest fet, però sembla que el progrés de l'espai públic requereix més temps que el sorgiment d'arquitectures singulars, cosa que, sens dubte, ja ha tingut lloc. Tot i això, es constata una lenta millora i alguns països en són prova (6 a Croàcia, 4 a Romania, 3 a Eslovènia). Podria resultar interessant fer una recerca més profunda en el transfons de la qüestió.

En el curs del canvi climàtic, no només hi ha un interès creixent en el conreu de vi en llocs inaudits (Irlanda, Regne Unit, Escandinàvia) sinó també un anhel general per part dels nòrdics de disposar d'espais públics com els que tan aprecien quan són turistes. Tan de bo això desemboqui en intervencions més interessants procedents dels països que encara no són a la llista. Mentrestant, la capital europea de l’espai públic seguirà sent, de ben segur, la mateixa: Barcelona —enhorabona!—

Peter Cachola Schmal | Traducció de Teresa Navas