X
Aquest lloc web utilitza galetes de tercers perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerarem que n’accepteu l’ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.

«Què és una ciutat decent?: entre el pragmatisme i la utopia»

Debat amb Richard Sennett i Ira Katznelson.
El sociòleg Richard Sennett i el politòleg Ira Katznelson defensen l'aplicació dels principis del pensament pragmàtic a la millora de la forma i el contingut de la ciutat, una «ciutat decent», encaminada cap al que és desitjable però lligada al que és possible.

[Català/Anglès>Català | Durada: 01:24:10]

El sociòleg Richard Sennett i el politòleg Ira Katznelson van visitar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) el 2 de juliol de 2015 per participar en el debat «Què és una ciutat decent?: entre el pragmatisme i la utopia», que va ser moderat per Judit Carrera, directora del Premi. L'acte s'emmarcava dins el cicle «La ciutat possible», que va ser organitzat en col•laboració amb el Social Science Research Council de Nova York i que també va comptar amb intervencions d'altres figures rellevants del pensament sobre la ciutat, com Teresa Caldeira, Diane Davis o Richard Burdett.

En la seva intervenció, Sennett va reivindicar el pragmatisme com un instrument filosòfic molt útil per tractar amb qüestions urbanes. Aquest corrent de pensament, que refusa les veritats abstractes per centrar-se en les pràctiques concretes, és, segons ell, un bon antídot contra el divorci entre la crítica i l'acció a la ciutat, tant si l'entenem en el sentit de «citée» —l'experiència viscuda—, com en el de «ville» —l'entorn construït—. En el primer cas, una aproximació pragmàtica a l'ètica de la ciutat implica que no n'hi ha prou amb denunciar el canvi climàtic, sinó que se l'ha de combatre des de les pràctiques quotidianes, prescindint, per exemple, del cotxe privat. En quant a la dimensió física de la ciutat, Sennet extreu de l'aproximació pragmàtica tres grans reptes. D'una banda, diu que cal dotar els edificis i els barris de «porositat», és a dir, de límits promiscus, permeables a les realitats del seu entorn. En segon lloc, cal forçar l'«infra-escala» («underscaling») de les construccions, moderar el potencial dimensional d'infraestructures o gratacels per evitar que incorrin en el gegantisme o la hipertròfia. Per últim, cal promoure les «formes incompletes», que «són més democràtiques» que les acabades perquè «amb el temps, altres podran modificar-les, afegir-hi quelcom».

Per la seva banda, Ira Katznelson també es va adscriure al pragmatisme situant la «ciutat decent» en el camí de la «ciutat desitjable» però ben a prop de la «ciutat possible». Per a ell, la ciutat decent és «el lloc de la massa sense histèria», «de la congestió sense confusió». És un espai marcat per la diversitat i, alhora, per un sentit col·lectiu de pertinença. És una estructura formada de territoris que són al mateix temps autosuficients i altament interdependents. En defensa de la decència, el politòleg va advertir contra la desconnexió i la intolerància, que provoquen histèria, confusió, alienació i xoc entre territoris.