X
Aquest lloc web utilitza galetes de tercers perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerarem que n’accepteu l’ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.

«La gran virtut d’un espai públic és ser imprevisible»

Entrevista amb Mauricio Tenorio

[Durada: 00:05:06 | Llengua: Castellà>Anglès]

Espais compartits va enregistrar aquesta conversa amb Mauricio Tenorio el juliol de 2015, quan va visitar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en motiu de la seva participació a un seminari emmarcat dins del cicle «La ciutat possible», organitzat en col·laboració amb el Social Science Research Council de Nova York, on va haver-hi conferències amb Richard Sennett, Ira Katznelson, Teresa Caldeira, Diane Davis i Richard Burdett, els dies 2 i 3 de juliol de 2015.

Mauricio Tenorio, historiador mexicà establert a Chicago, parla de l’espai públic emmarcant-lo dins del terme “possibilitat”. Per ell, el que defineix els nostres espais és el fet de poder «ser el testimoni d’alguna cosa o participar de quelcom» i opina que aquest factor obre un gran ventall de característiques que defineixen l’espai públic: «la possibilitat constant defineix l’espai (...) des del pecat, fins i tot la violència, la interacció, la pràctica, la connexió». D’altra banda, admet que «Els estats i governs poden fer molt per afavorir els espais públics», però adverteix del perill de limitar-los o intervenir-los en excés. Per Tenorio, «la gran virtut d’un espai públic és ser imprevisible».

En preguntar-li el seu espai preferit, l’historiador opta per parlar de la capital del seu país, Ciutat de Mèxic: Una caminada des de San Cosme, un barri popular ple d’activitat fins arribar al Carrer de Tacuba, on hi ha una impressionat arquitectura colonial i és ple de venedors i gent diversa. Tenorio afirma que és un lloc on «Tan sols ser testimoni ja és molt bonic» i conclou trencant un gran tòpic sobre aquesta gran ciutat: «A la Ciutat de Mèxic, pel contra del que es creu, s’hi pot caminar perfectament si un li perd la por».

Guillem Pujadas Jané