X
Aquest lloc web utilitza galetes de tercers perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerarem que n’accepteu l’ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.

La ciutat global o la urbanització infinita

Ekümenopolis │ Imre Azem │ Kibrifilm │ Turquia, 2011 │ 01:33:26 │ Turc > Anglès
Si les ciutats són un reflex de la societat, què diu Istanbul de nosaltres? Quin tipus de ciutat llegarem a les generacions futures? «S’han sobrepassat els límits ecològics. S’han sobrepassat els límits econòmics. S’han sobrepassat els límits demogràfics. S’ha perdut la cohesió social. Aquest és el retrat de l’urbanisme neoliberal: Ecumenòpolis».

[Turc > Anglès │ Durada: 01:33:26]

Ecumenòpolis
: del grec οικουμένη («món») i πόλις (polis, que significa «ciutat»), per tant, «una ciutat conformada pel món sencer».

El terme Ecumenòpolis va ser encunyat el 1967 per l’urbanista grec Constantinos Doxiadis, en previsió que, atesos els índexs d’expansió demogràfica i urbana, les ciutats acabin per fusionar-se en una única megalòpoli mundial. L’expressió dóna títol a aquest documental sobre el desenvolupament urbanístic d’Istanbul, una de les més grans metròpolis europees —si no la més gran, en competència amb Londres i Moscou—, amb quinze milions d’habitants i una superfície de 1.538 quilòmetres quadrats. El seu creixement fins avui —ha duplicat aproximadament seva població en dues dècades— i unes prediccions igualment aclaparadores —podria duplicar la seva població en la pròxima dècada— concentren en una mateixa urbs la majoria de les qüestions que més afecten les ciutats europees.

Ekümenopolis comença revisant la història recent d’Istanbul, que presenta moltes similituds amb altres grans capitals europees, però manté trets característics únics: un centre florent a principis del segle XX, bulevards haussmanians per a l’automòbil, migració de la població rural cap a la ciutat, expansió cap als suburbis... Tot seguit, el documental passa a descriure’ns com els poders econòmics condueixen Istanbul cap al model de «ciutat global» i com l’urbanisme resultant entra en conflicte amb els interessos de molts dels seus ciutadans.

Segons Ekümenopolis, a partir dels anys vuitanta, les polítiques neoliberals es van emparar de Turquia i van fomentar un seguit de privatitzacions que conformarien un nou paisatge urbà. Per la seva situació geoestratègica, Istanbul s’havia de convertir en una capital financera, comercial i cultural a cavall entre Europa i Àsia. Això s’havia d’aconseguir aplicant-hi totes les receptes del manual neoliberal per atreure la inversió estrangera i generar pols de desenvolupament: reconversió de zones degradades —desenvolupades amb rapidesa a causa de la proliferació d’assentaments de gecekondu (barraques)— en centres residencials i de negocis premium, promoció de grans infraestructures com el tercer pont sobre el Bòsfor o el Galataport, aprovació de normatives a mida del desenvolupament, encàrrec de projectes a arquitectes estrella, obertura de centres comercials i de congressos, desenvolupament de districtes financers i qualsevol altra mesura «necessària» que els poders econòmics, emparats per un govern autoritari, suggerissin.

El documental sosté que aquestes polítiques produeixen gentrificació, desatenen la política d’habitatge social, provoquen bombolles immobiliàries, manifesten un menyspreu pel transport públic i la sostenibilitat i comporten un nombre de danys col•laterals que dificulten un urbanisme racional i integral.

Sens dubte, entre aquests danys col·laterals es troba l’absència d’espai públic. Tot i que el documental no aprofundeix en aquest aspecte mitjançant dades i fets concrets, sí que s’hi refereix implícitament mitjançant la tria del punt de vista, recurs fonamental de qualsevol cineasta. Mentre els carrers dels barris antics de la ciutat, lluny de ser òptims, es graven des del punt de vista del vianant per ressaltar la vitalitat de la seva vida social i comercial, les noves zones d’expansió es filmen a vista d’ocell, acompanyades per colpidores músiques simfòniques, amb la qual cosa es reflecteix el seu menyspreu per l’espai públic, tractat allà com un mer buit residual entre edificis, exigit per la normativa però estèril pel que fa al benefici econòmic. Des de la distància, no es percep quin tipus de vida es desenvolupa en aquests espais. No obstant això, intuïm que no fomenten cap tipus d’interacció social. Semblaria que l’actitud del govern envers l’espai públic s’assembla a la del magnat de la construcció Ali Agaoglu, que considera que la vida social s’hauria de desenvolupar en l’àmbit privat dels barris tancats i els centres comercials de luxe. Al capdavall, «tothom es mereix viure en una casa amb piscina».

És significatiu que, tan sols dos anys després de rodar-se el documental, l’espurna que va encendre les manifestacions en favor de l’ampliació dels drets socials va ser el projecte d’edificar un espai públic tan emblemàtic com és el Parc Gezi. Paradoxalment, la salvatge repressió sobre els manifestants va donar lloc a un ús radicalment innovador de l’espai públic, l’originat per «L’home dret», que serviria d’exemple a El Club del Llibre de la plaça Taksim.

Martín Garber, arquitecte.
Traducció: Maria Llopis Freixas.

Aquest contingut s'emmarca dins el programa «Europe City»: