X
Aquest lloc web utilitza galetes de tercers perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerarem que n’accepteu l’ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.

L’espai públic i el patrimoni, o la longevitat de les ciutats europees

  • zoranicsquare_zadarc.jpg
«Recuperar els valors més genuïns de la ciutat suposa no poder prescindir del llegat insubstituïble que distingim amb el qualificatiu de patrimoni històric, com un dels vectors consubstancials de la cultura europea».
A la ciutat europea, entre el conjunt de decisions que es prenen per reconquerir l’espai públic, hi ha el de la revaloració del patrimoni històric. Fins al punt que no és estrany que, moltes vegades, les intervencions urbanístiques a favor de la millora dels llocs que els ciutadans comparteixen incorporin una perspectiva històrica que els enriqueix inevitablement. No podria ser d’altra manera: la ciutat europea es caracteritza pel seu espai públic, però, alhora, per la seva evolució en el temps, que n’ha configurat el paisatge i li ha transferit elements, forma, funcions i significats. Recuperar els valors més genuïns de la ciutat suposa no poder prescindir del llegat insubstituïble que distingim amb el qualificatiu de patrimoni històric, com un dels vectors consubstancials de la cultura europea.

La longevitat és, doncs, un valor distintiu de les ciutats europees. A l’Arxiu del Premi Europeu de l’Espai Públic hi ha un bon nombre de casos que són exemplars de la interacció de patrimoni i espai públic. Però no sempre aquesta relació s’interpreta en sentit positiu i impera una visió que contraposa els interessos de la ciutat actual a la protecció i conservació dels elements heretats del passat. Es genera, així, un conflicte que, si s’analitza, sovint i més darrerament, està vinculat als efectes derivats d’un rendiment econòmic intensiu de certs usos urbans més que a la mera presència física dels vestigis patrimonials. Les postures s’han arribat a radicalitzar de tal manera que pot semblar que el patrimoni arquitectònic i arqueològic d’una ciutat sigui el responsable dels centres històrics col·lapsats, de la seva creixent parctematització i de tots els efectes contraproduents que comporta la gentrificació dels nuclis urbans estimulada pel negoci turístic. I, també, el responsable del fet d’envair en excés alguns espais de la ciutat en detriment dels usos quotidians i de tenir una incidència massa decisiva o, fins i tot, sobtada, en els projectes previstos d’actuació urbanística.

En realitat, això enllaça amb un debat de més calat, en relació amb els criteris que cal observar per poder abordar qüestions com què considerem patrimoni, quin reconeixement monumental se li atorga i com cal tractar l’emergència de nous patrimonis urbans, així com la seva necessària apropiació ciutadana. Un debat que, si s’aconsegueix integrar de manera plena dins la perspectiva de regeneració de la ciutat a través del seu espai públic, pot deixar enrere antics prejudicis —compartits igualment tant pels titllats de conservacionistes com pels que advoquen per la modernització urbana sense traves— per avançar cap a una visió més comprensible del fenomen urbà.

A partir d’aquesta mirada renovada, el patrimoni pot esdevenir una qüestió central en les intervencions de millora urbana proposades. En altres paraules, es pot projectar amb el patrimoni, de la mateixa manera que s’ha fet imprescindible projectar amb la natura. La introducció de la dimensió temporal ha de permetre repensar transversalment el treball de recuperar els espais, bé mitjançant els seus valors mediambientals, de canvis en la mobilitat, o bé, especialment, en atorgar valors de representació simbòlica als llocs destinats a l’encontre i a la socialització, un aspecte que sempre ha estat cabdal en l’acció urbanitzadora de tots els temps. És a dir, el metabolisme urbà ha de ser compatible amb l’apreciació de la ciutat com un artefacte producte de la seva evolució històrica, amb cabuda dins el rang de les decisions de política urbana que s’han proposat de transformar realitats i inèrcies heretades.

Almenys, així ho demostren alguns dels projectes més destacables de l’Arxiu com és, per exemple, la intervenció de Bow Riverside a Londres, en la qual la recuperació dels antics canals de l’East End, com a element nuclear de la identitat territorial del lloc, aposta pel repte de construir una xarxa per a vianants i ciclistes en continuïtat en una zona marcada per un nus viari de vies ràpides. I, en un altre registre, a la Plaça Petar Zoranić de Zadar (Croàcia), les troballes arqueològiques romanes i medievals serveixen d’impuls per recuperar la centralitat de l’espai públic, no només fent compatible la contemplació de les restes, sinó aplicant-hi tècniques clàssiques de la restauració —l’anastilosi, basada en la reconstrucció dels elements antics— per trobar una imbricació absoluta del patrimoni amb els elements conformadors de l’espai públic.

Un aspecte essencial d’aquest tàndem és la intervenció en els centres històrics. Plantejar com a punt de partida una bona simbiosi entre espai públic i patrimoni ha permès reconsiderar els processos tradicionals aplicats als nuclis originals que havien donat preferència a la visualització dels monuments amb la pràctica de l’esponjament dels teixits antics, i com aquests espais lliures i oberts havien esdevingut aparcaments en superfície. Molts centres de ciutats europees són avui el resultat de la superposició d’aquest seguit d’actuacions que han configurat una imatge molt estàndard dels centres històrics. Projectes com el porxo de mercat «Stadshal» de Gant (Bèlgica) i el Neubau der Domtreppe, a la ciutat alemanya de Colònia, han intentat esmenar aquestes pràctiques urbanístiques mitjançant el retorn a la densitat edificada i la recreació de la topografia original. Sempre, però, defugint recreacions de caràcter historicista i amb estratègies adreçades a la millora dels usos dels espais per part de la ciutadania.

Però, probablement, on la convergència entre espai públic i patrimoni s’ha fet més intensa és en la recuperació dels patrimonis oblidats, gairebé invisibles. Enfront d’edificis i conjunts ben reconeguts per raó de pertànyer a les etapes històriques anteriors a la industrialització, hi ha un seguit d’estructures que han tingut a veure amb el món de la producció i el treball, de l’enginyeria i de la tècnica, de les infraestructures, etc., que no han assolit encara cap tipus de categoria de protecció patrimonial, però que, en canvi, poden haver preservat una memòria històrica ben viva. Aquí és on, segurament, la reconquesta de l’espai públic ha tingut un paper més crucial en la salvaguarda d’aquests patrimonis, sobretot, de l’arquitectura industrial, dels corredors ferroviaris desafectats, ara reconvertits en vies ciclistes i de vianants, dels antics espais portuaris, etc. Són els casos de l’Esplanada cultural «C-mine»de Genk (Bèlgica), el corredor «Baana» d’Hèlsinki i  l’Obertura del port d’hidroavions de Tallinn, a Estònia, que ha servit per obrir, simultàniament, un antic hangar d’hidroavions com a seu museística i la ciutat al mar. En paral·lel, antigues construccions utilitàries, com els aljubs medievals de la Plaça del Torico a Terol, són recuperades com a patrimoni visitable en el moment que la plaça recobra el seu valor de centralitat urbana en eliminar els cotxes i dignificar el lloc a través del disseny acurat d’elements tan importants de la gramàtica de l’espai públic com són la pavimentació i la il·luminació.

D’aquest treball conjunt entre patrimoni històric i espai públic urbà deriva una lliçó ben contemporània: a la condició primordial de preservar les estructures físiques s’imposa la restitució de les funcionalitats originals. Però no es tracta d’un retorn literal a les funcions antigues, sinó d’incorporar-les com un factor clau de llegibilitat de l’estructura. No hi ha dubte que això confereix més profunditat a la seva valoració patrimonial; tenir en compte les funcions i els usos de les coses amplia i fa acceptables els patrimonis menys reconeguts, alhora que col·labora notablement a què la ciutadania se’ls faci seus.

Quan aquests patrimonis recents s’afegeixen als patrimonis de reconeixement indiscutible, es produeix un efecte d’alta densitat patrimonial, on el pes de la història esdevé decisiu per a la conformació d’escenaris urbans de gran significació; ho il·lustra bé el nou Museu Marítim Danès a Helsingør, al costat del castell de Kronborg, d’època renaixentista i lloc on Shakespeare va situar la llar del príncep Hamlet. En l’altre extrem, l’Arranjament del cim del Turó de la Rovira de Barcelona demostra que la valoració del passat recent és el resultat d’una lectura que no menysté cap dels diversos processos urbans que han conformat la ciutat contemporània; avui és, sense cap dubte, un exemple cabdal d’emergència de nous patrimonis urbans.

Observar una alta densitat patrimonial hauria de ser un criteri a tenir en compte quan s’actua sobre la ciutat. En tot cas, és assimilable a l’afirmació expressada per la urbanista Diane E. Davis quan diu que el seu espai públic preferit és el Zócalo de Ciutat de Mèxic, pel fet que la seva llarga trajectòria com a indret representatiu de lluites i memòria urbana el converteix en un arxiu viu i actiu de la història de la ciutat. El patrimoni, doncs, com a element essencial de la complexitat urbana, la del passat i la del present, i clau per a l’apropiació de la gent dels espais públics que habiten. A les ciutats, estar a favor de l’espai públic és, també, estar a favor d’una integració intel·ligent i respectuosa del seu patrimoni històric.

Teresa Navas