X
Aquest lloc web utilitza galetes de tercers perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerarem que n’accepteu l’ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.

El mar, espai públic, frontera privada

The Sea Between Us | Caoimhe Butterly │ Grècia, 2016 | 00:46:51 | àrab > anglès
Vinyetes d’algunes dones, homes i nens travessant el mar Egeu, buscant refugi i vides menys precàries juntament amb les reflexions dels qui treballen amb ells de manera solidària. Filmat a l’illa de Lesbos, Grècia.
[Durada: 00:46:51 | Idioma: àrab > anglès]

El mar és potser l’espai públic últim. L’espai de més llibertat, del qual ningú no és propietari i on es poden fer activitats que en un altre context podrien resultar socialment reprovables o inacceptables. Tot i les pressions econòmiques, immobiliàries i urbanitzadores, molts països promouen lleis per evitar la privatització de la costa i possibilitar l’accés al mar de qualsevol ciutadà, i es destina, a més, un gran esforç a la construcció de l’espai públic que hi limita.

Si aconseguim allunyar-nos prou de la costa i arribem fins a alta mar o a aigües internacionals, ni tan sols hi regeixen les lleis nacionals, sinó que s’hi aplica una legislació internacional específica segons la convenció del Dret del Mar. L’alta mar està classificada com a «patrimoni comú de la humanitat» amb una regulació molt més lleu que l’aplicable en terra.

Aquest espai marítim, patrimoni comú de la humanitat, és també el que massa vegades es converteix en l’únic espai transitable quan les vies terrestres esdevenen impracticables per escapar de la misèria econòmica o el terror de la guerra. La guerra que tritura tant l’espai públic com privat terrestre per transformar-lo en un tot continu que muta d’un a un altre, de manera intermitent i simultània, cosa que converteix el mar en l’única via d’escapament desesperada i incerta.

La ficció cinematogràfica ha retratat aquests penosos viatges moltíssimes vegades. Els irlandesos famèlics de Death or Canada, el somni americà de grecs i armenis a America, America, els jueus que fugien del malson nazi a bord del SS St. Louis a Voyage of the Damned o els albanesos desesperats per travessar l’Adriàtic de Lamerica.

Totes aquestes pel•lícules retraten drames de migracions europees, una Europa que, des del 18 de març de 2016, converteix els demandants d’asil, que la convenció de Nacions Unides considera refugiats, en «migrants il•legals». Uns migrants il·legals als quals no se’ls permetrà l’entrada a un territori on habiten 522 milions de persones —en els 28 països de la Unió Europea, més Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein, inclosos a l’espai Schengen— i que suposaria un augment d’entre el 0,3 i 0,4 % de la seva població. Els caps de govern europeus han decidit que, per legalitzar-se, els «migrants» hauran de depurar la seva condició passant per un camp d’internament turc i dipositant la seva confiança —i sis bilions d’euros— en mans de les autoritats d’aquest país. Autoritats amb una legitimitat democràtica que és qüestionada, entre altres coses, per comerciar, precisament, amb l’Estat Islàmic, un dels protagonistes principals de l’actual crisi de refugiats.

Pel que sembla, els dirigents de la Unió Europea segueixen l’exemple de països com Austràlia, un país forjat per migrants —legals?—, no fa encara dos segles, i que, el 2015, va decidir ignorar el dret internacional per rebotar en alta mar les embarcacions procedents d’Indonèsia amb nous migrants. Tot i que, en el Mediterrani, la Unió Europea s’estima més delegar aquesta tasca en Turquia. Potser, seguint l’exemple australià, Europa recorri de nou a la ficció per narrar les penúries de la migració, no com en els casos citats anteriorment, sinó com a The Journey, una pel·lícula propagandística finançada amb diners públics per desincentivar l’afluència d’afganesos a Oceania.

No obstant això, seria millor tornar a la realitat que presenten documents com The Sea Between Us per entendre que amb l’absurda i inhumana solució d’externalitzar l’acollida de refugiats, el que pretén aquesta Europa desmemoriada és amagar la història de vides tan reals com la teva, la meva o la dels nostres avis, que un dia van haver de pujar en un vaixell amb l’esperança de no morir en la travessia com a únic equipatge.

Martín Garber | Traducció de Maria Llopis