X
Aquest lloc web utilitza galetes de tercers perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerarem que n’accepteu l’ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.
Imatge prèvia a la intervenció. Des de l’antiguitat, les fonts públiques que proveïen aigua per beure, cuinar, abeurar bestiar, banyar-se o rentar la roba han anat perdent les seves utilitats quotidianes per quedar reduïdes a la funció monumental o merament decorativa. © Google

ABANS

Imatges  (12)

DESPRÉS
 

descripció

estat anterior

Des de l’antiguitat, les fonts públiques que proveïen aigua per beure, cuinar, abeurar bestiar, banyar-se o rentar la roba han anat perdent les seves utilitats quotidianes per quedar reduïdes a la funció monumental o merament decorativa. És el cas de Guimarães, prolífica en brolladors de tota mena, tant al centre medieval, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, com als barris més perifèrics. El cert és que la ciutat, situada a l’interior de Portugal, pateix uns estius força calorosos. A la seva gent no li aniria malament refrescar-se amb l’aigua de les fonts en lloc de recloure’s en ambients climatitzats.

objecte de la intervenció

Precisament, aquesta és la proposta de «Fountain hacks» (pirateig de fonts), iniciativa que va guanyar el primer premi del concurs «Performance Architecture», convocat l’any 2012 per l’ajuntament per celebrar que Guimarães havia estat nomenada Capital Europea de la Cultura. La idea, que va ser recolzada amb una subvenció de dotze mil euros, consistia a intervenir temporalment una sèrie de fonts públiques durant els mesos de juny, juliol i agost. Es tractava de fer-les prou accessibles i acollidores perquè la gent s’atrevís a ocupar-les de manera lúdica i festiva. Al capdavall, l’experiència volia temptar els límits de la urbanitat, posar en dubte les barreres socials per provocar promiscuïtats insòlites entre les persones i el seu entorn físic.

descripció

La iniciativa «Fountain hacks» va cartografiar un conjunt de brolladors seleccionats en funció de la seva representativitat i de les possibilitats que oferia el seu entorn immediat. Un cop situades al mapa, les fonts seleccionades definien un circuit que recreava un paisatge de monuments aquàtics. Cadascuna d’elles va ser objecte d’una intervenció diferent, sempre reversible, de baix cost i amb mitjans low-tech. El mètode seguit era propi d’una guerrilla urbana: ràpid, simple i d’efectivitat màxima. Rebatejats amb noms divertits i irrespectuosos, els monuments eren profanats amb tobogans inflables, dutxes domèstiques, canviadors de platja, ombrel·les acolorides, gandules de plàstic o cadiretes plegables. El públic s’hi lliurava entusiasmat, abillat amb sandàlies, barrets, ulleres de sol, banyadors i tovalloles de ratlles.

A la plaça Largo da Misericórdia, una font rodona coronada amb una bola metàl·lica, austera i solemne, va ser objecte d’una boutade que la va titular «Piscina olímpica» després d’engalanar-la amb escaletes de ferro i amb els típics cordons de boies que delimiten els carrils de natació. El brollador barroc de la plaça Largo do Toural, també al centre històric, es va convertir en la «Playland pool», un espai ple de flotadors i pilotes multicolors dedicat als jocs infantils. A les aigües somes de la bassa de l’Alameda del Doctor Alfredo Pimenta, presidida per una font amb obelisc, es van instal·lar gandules i tauletes de plàstic per ambientar el «Beach lounge». Seguint una estratègia similar, a la tolla circular del Parque da Cidade, es van desplegar sobre l’aigua grups de cadires i taules amb para-sols perquè els comensals poguessin gaudir de la «Barbecue fountain» mentre tenien els peus en remull.

valoració

Lluny de denigrar el patrimoni, iniciatives com la de «Fountain hacks» serveixen per humanitzar els monuments. Fonts acostumades a passar desapercebudes en la rutina diària van ser sobresaltades amb una actitud carnavalesca que desafiava fenòmens tan diferents com la museïtzació del paisatge urbà, les ordenances de civisme o la banalitat amb què el turisme desembarca en molts barris.

Preses d’un ambient extravagant però glamurós, les fonts de Guimarães van ser escenari de la promiscuïtat i la provocació. Durant un temps de brevetat estiuenca, els vianants no es van resistir al so dels brolladors, que semblaven xiuxiuejar-los «gosa posar els peus a l’aigua com sempre havies desitjat». I així ho van fer, sense que cap club de futbol hagués guanyat un campionat, emulant la llibertat amb què Marcello Mastroianni i Anita Ekberg es banyaven a la Fontana di Trevi, a La dolce vita de Federico Fellini.

David Bravo

Comenta i vota l'obra

Votacions
Valor promig: 5.0 / Vots: 3
 
Comentaris
Inserirem la teva valoració al web al més aviat possible. Per evitar abusos el teu comentari serà revisat per un moderador. Gràcies per la teva participació.
Fes el teu comentari »
Si us plau, escriu el text que es mostra a la imatge:
A la plaça Largo da Misericórdia, una font rodona coronada amb una bola metàl·lica, austera i solemne, va ser objecte d’una boutade que la va titular «Piscina olímpica» després d’engalanar-la amb escaletes de ferro i amb els típics cordons de boies que delimiten els carrils de natació.  © Dinis Sottomayor 2012

fitxa tècnica

CIUTAT: Guimarães (162.592 habitants)

PAÍS: Portugal

INICI DE PROJECTE: 2012

INICI DE LES OBRES: 2012

FI DE LES OBRES: 2012

COST: 12.000 €

LLOC WEB: likearchitects.com/proje (...)

crèdits

PROMOTOR:

Guimarães 2012 Capital Europeia da Cultura

AUTORS:

LIKE architects, Ricardo Dourado

Panells presentats