X
Aquest lloc web utilitza galetes de tercers perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerarem que n’accepteu l’ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.
Imatge prèvia a la intervenció. Al carrer Arthur Verona, com a la resta del centre històric de Bucarest, els cotxes, ja sigui aparcats o en moviment, ocupen amb tota impunitat la major part de la superfície disponible. © studioBASAR

ABANS

Imatges  (12)

DESPRÉS
 

descripció

estat anterior

Arrabassar el carrer al cotxe i tornar-lo al vianant. Aquesta és la comesa del festival Street Delivery («Lliurament del carrer»), que se celebra cada any, des del 2006, en ciutats romaneses com Bucarest, Timișoara o Iași. Organitzat per la llibreria Carturesti i l’Orde dels Arquitectes Romanesos, aquest esdeveniment sense finalitat de lucre consisteix a conquerir durant tres dies d’estiu un espai públic habitualment envaït per l’automòbil. Amb aquesta finalitat, convoca veïns, artistes, músics, arquitectes o estudiants a presentar propostes per convertir-lo en un lloc de trobada on es puguin posar en pràctica formes alternatives de compartir l’experiència urbana. D’aquesta manera, la iniciativa vol reforçar la dimensió social, cultural i política del carrer per damunt de la seva funció circulatòria.

A Bucarest, la sisena edició del Street Delivery va tenir com a escenari el carrer dedicat al pintor romanès Arthur Verona. En aquesta via, com a la resta del centre històric, els cotxes, ja sigui aparcats o en moviment, ocupen amb tota impunitat la major part de la superfície disponible. El cert és que, a partir dels anys noranta, mentre les ciutats de l’Europa occidental començaven a desembarassar de cotxes els seus centres històrics, les de l’est actuaven en sentit contrari. Des de la caiguda dels règims socialistes i amb el retorn a l’economia de mercat, la desafecció cap a la cosa pública i la fascinació pel vehicle privat han tingut un gran impacte en el seu paisatge urbà.

objecte de la intervenció

La proposta seleccionada per alliberar de cotxes el carrer Verona consistia en la instal·lació d’una piscina temporal. La idea assumia un repte que hauria de ser el punt de partida de qualsevol intervenció efímera: minimitzar els mitjans materials invertits i maximitzar els resultats immaterials obtinguts. D’una banda, l’empremta ecològica de l’actuació seria gairebé nul·la i el seu cost econòmic no arribaria als cinc-cents euros. De l’altra, els efectes pedagògics havien de transcendir els tres dies del festival i quedar gravats a la memòria del veïnat. Calia posar de manifest el rol estructural que l’espai públic té en la fortalesa d’un teixit social i en la salut democràtica d’una ciutat. Davant de la manca de llocs públics de bany on combatre els calorosos estius de Bucarest, l’aigua seria l’encarregada de convocar la gent. Hi contribuiria la programació d’una sèrie d’activitats paral·leles.

descripció

La piscina temporal del carrer Verona s’emmarcava dins un podi rectangular fet amb palets de fusta apilats. El conjunt, que feia sis metres d’amplada i dotze de llargada, envaïa la meitat de la calçada i estava adossat a una façana del costat ombriu del carrer. El vas de la piscina estava impermeabilitzat amb una tela de plàstic que duia imprès un mapa de la ciutat. A més de subjectar la tela, els palets perimetrals oferien superfícies per circular o per jeure vora l’aigua. En no estar fixats, la seva disposició era variable, de manera que tan aviat s’apilaven per conformar un escenari elevat com s’inclinaven per oferir un respatller o s’esglaonaven dibuixant una escala.

Lluny de limitar-se a ser espectadors dels concerts, les projeccions o els tallers programats, els veïns i els participants del festival es van implicar a fons en el muntatge i la gestió de la instal·lació. Un equip de poques persones en va tenir prou amb un matí per apilar els palets i col·locar la tela de la piscina. En van caldre unes quantes més per omplir-la d’aigua a base de galledes que entraven i sortien de les cases veïnes. Fins i tot es van organitzar torns de voluntaris per atendre les funcions de vigilància o la renovació periòdica de l’aigua. Al cap dels tres dies previstos, la claveguera es va empassar l’aigua de la piscina. Els palets, que eren llogats, es van retornar a l’empresa proveïdora i la tela es va plegar per a aplicacions futures. Llavors, el carrer Verona va tornar a ser l’aparcament avorrit de sempre.

valoració

Malgrat la seva fugacitat, la piscina del carrer Verona ha deixat darrere seu diverses lliçons. D’una banda, l’experiència va demostrar que alliberar un carrer de cotxes no serveix només per transformar-lo en el passadís d’un centre comercial. Massa sovint, les noves zones de vianants tenen efectes tan perversos com la gentrificació dels barris, la substitució del petit comerç per les grans franquícies de la globalització o la proliferació d’un consumisme excloent que expulsa el qui no disposa del poder adquisitiu per anar a comprar o seure en terrasses de pagament. D’altra banda, la piscina temporal també marca distàncies respecte a nombroses instal·lacions efímeres que, centrades en l’aspecte material, incorren en despeses insostenibles sense aportar experiències profitoses.

Més que en la temporalitat, el valor d’aquesta actuació radicava en el fet de ser reversible i de baix cost sense renunciar a reportar resultats perennes i ambiciosos. Afí a les tesis del millor «urbanisme tàctic», la piscina era un experiment que posava a prova un espai, el temptejava, l’excitava, perquè reaccionés i deixés de ser el que era. Amb l’esperit del Carnaval, va provocar la suspensió momentània de les normes quotidianes perquè les persones, més que com a espectadors, es comportessin com a actors. I ho va aconseguir aprofitant el poder de convocatòria de l’aigua. Cada cop més, l’esfera pública relega aquest element a un paper merament decoratiu, mentre que la privada l’acapara com a font de gaudi en parcs aquàtics o balnearis de pagament. En canvi, al carrer Verona, l’aigua va tornar a ser un catalitzador de la inclusió social, la implicació ciutadana i la interacció creativa. El testimoni d’aquest espai compartit no comercial queda gravat a la memòria dels participants, que ara saben per experiència que una altra forma de viure el carrer és possible.

David Bravo

Comenta i vota l'obra

Votacions
Valor promig: 4.6 / Vots: 27
 
Comentaris
Inserirem la teva valoració al web al més aviat possible. Per evitar abusos el teu comentari serà revisat per un moderador. Gràcies per la teva participació.
Fes el teu comentari »
Si us plau, escriu el text que es mostra a la imatge:
  • Susana Alonso
    Enviat Divendres, 27 de Març, 2015
    Me pareció una propuesta excelente en donde el ratio entre la inversión y el número de beneficiarios ha sido un éxito. Por otro lado, el democratizar un espacio como es la calle y su uso lúdico por parte de los vecinos, en una época en donde cada propuesta se ve desde el punto de vista "empresarial" o materialista, me parece maravillosa. Por último, me encantó que este proyecto estuviese en Bucharest, ya que guardo un afecto muy especial por Rumanía y esta ciudad me parece muy auténtica (a pesar de que poco a poco comienza a parecerse al resto de ciudades globalizadas en cuanto a algunas cadenas comerciales por ejemplo).
En no estar fixats, la disposició dels palets era variable, de manera que tan aviat s’apilaven per conformar un escenari elevat com s’inclinaven per oferir un respatller o s’esglaonaven dibuixant una escala. © studioBASAR

fitxa tècnica

CIUTAT: Bucarest (1.848.000 habitants)

PAÍS: Romania

INICI DE PROJECTE: 2012

INICI DE LES OBRES: 2012

FI DE LES OBRES: 2012

SUPERFÍCIE: 72 m2

COST: 450 €

crèdits

PROMOTOR:

Ordinul Arhitectilor din Romania, Fundatia Carturesti

AUTORS:

studioBASAR

COL.LABORADORS:

Dezso Floriska Kovacs, Street Delivery volunteers

Panells presentats