X
Aquest lloc web utilitza galetes de tercers perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerarem que n’accepteu l’ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.
L’embarcador trossejat de Kalamaja, abans d’acollir la intervenció «El moll».  © LIFT11

ABANS

Imatges  (19)

DESPRÉS
 

descripció

estat anterior

Potser per l’envejable posició del seu port, Tallin ha tingut una història convulsa que l’ha fet desenvolupar-se a estrebades i que explica la manca de cohesió del seu teixit urbà i social. D’orígens germànics, la ciutat va destacar com a escala comercial de la Lliga Hanseàtica, a la ruta marítima que connectava l’Europa Occidental amb Rússia. D’aquella primera època d’apogeu econòmic daten les imposants torres medievals de Vanalinn, el centre històric, molt contrastades amb els mastodonts moderns construïts a la perifèria durant l’ocupació soviètica. L’URSS va convertir la ciutat en el seu principal port d’exportació de cereals, cosa que féu que tornés a viure un fort creixement econòmic i demogràfic. També va incrementar el seu grau de complexitat ètnica, complementant les poblacions germanes i estonianes existents amb una considerable aportació de nouvinguts russos. Durant l’era soviètica, Tallin va acollir les regates dels Jocs Olímpics de Moscou’80, que van motivar la depuració del front marítim, fins llavors altament contaminat per l’abocament directe d’aigües fecals i industrials, i la construcció del Linnahall, un gran palau d’esports i concerts que va oferir a la ciutat el primer accés civil a una zona portuària fins llavors restringida a l’ús mercantil i militar.

A partir del 1991, recuperada la independència d’Estònia, Tallin va experimentar un nou boom econòmic, fonamentat aquest cop en les noves tecnologies i el turisme. Les primeres, fruit de l’aposta del règim anterior per l’Institut de Cibernètica, li han acabat valent l’apel·latiu de Silicon Valley del Bàltic. El segon reposa principalment en els dos milions de finesos que, atrets per la proximitat respecte d’Hèlsinki ─80 quilòmetres a la riba oposada del Golf de Finlàndia─ i l’atractiu preu del lleure a Estònia, arriben anualment al port en ferri. La bonança econòmica ha portat transformacions urbanes importants però d’abast irregular. Si bé s’ha restaurat bona part de Vanalinn, que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1997, la massificació turística ha delmat l’aura culta d’alguns dels seus indrets més significats. A més, altres parts de la ciutat, com ara el Linnahall i el front marítim, han tornat a caure en desús. Mentre, les aspreses entre els diferents grups poblacionals, tant lingüístiques com relatives al record de la dominació russa, perviuen encara i es manifesten en la divergència dels sentits atorgats a diferents punts simbòlics de la ciutat. Prova d’això són els violents aldarulls que el 2007 va originar el desplaçament d’una estàtua d’homenatge als soldats russos de la Segona Guerra Mundial.

objecte de la intervenció

En els darrers temps, Tallin s’ha avesat a aprofitar la treva estival per celebrar festivals de molt diversa índole que promouen la interacció social i atrauen visitants. La tardor del 2010 es va decidir organitzar-ne un d’anomenat LIFT11 i emmarcat en la capitalitat europea de la cultura, que la ciutat havia d’acollir l’any següent. El festival volia superar els recels suscitats pels monuments públics en una ciutat ètnicament dividida i d’història controvertida, transformar el seu llenguatge i renovar els seus discursos per mitjà de diferents instal·lacions efímeres desplegades arreu del teixit urbà. Amb aquesta finalitat, es va convocar un concurs obert a creadors locals. També es va convidar un arquitecte japonès a fer la seva pròpia proposta.

L’encàrrec no predeterminava la ubicació exacta de les intervencions, ja que la tria del lloc i l’establiment d’un diàleg amb ell formaven part del repte. Calia que les actuacions evidenciessin els valors ocults o les potencialitats latents dels seus entorns urbans i que els rescatessin de la banalitat, de la mirada acrítica o del pintoresquisme de la postaleta turística. Bona part de les prop de cent trenta propostes rebudes eren obra de joves creadors que, per sorpresa dels organitzadors, es mostraven força decidits a l’hora de ressaltar les mancances del planejament urbà vigent i de resoldre les seves debilitats. Se’n van seleccionar deu que, juntament amb el projecte japonès, van donar lloc, entre el juny i l’octubre del 2011, a onze intervencions urbanes diferents.

descripció

Quatre de les propostes triades van optar per situar-se al barri portuari de Kalamaja («Casa del peix»), seu del Linnahall i antic emplaçament del cementiri més antic de Tallin, que va ser arrasat pels soviètics. Les quatre ressaltaven el potencial que l’adjacència a la costa i la proximitat del centre històric aporten al sector, alhora que denunciaven el seu estat summament deteriorat i abandonat. Una d’elles, batejada com «El moll», va recobrir els fragments d’un embarcador de formigó completament trossejat amb tarimes de fusta que dulcificaven les seves superfícies i les feien aptes per jeure vora l’aigua. Una altra, titulada «Kalarand» («Platja dels pescadors») va habilitar per al bany una franja costanera mitjançant la disposició de tarimes, vestidors, bancs i cubells de brossa. S’hi va col·locar un cartell amb els resultats de les anàlisis sobre la salubritat de l’aigua i se la va etiquetar irònicament com a «platja on nedar al risc d’un mateix». Proposada pels mateixos veïns, aquesta intervenció volia protestar contra els plans urbanístics que amenaçaven de convertir la platja en un complex nàutic i residencial, alhora que reclamava la seva conversió en un espai públic de bany. Les altres dues intervencions de Kalamaja actuaven directament sobre l’edifici del Linnahall, acusant de retòrica la promesa municipal d’«obrir Tallin al mar» i denunciant l’abandonament de l’edifici. L’una, anomenada «Al mar», ho feia des de la coberta, on plantava una sèrie de plataformes que oferien formidables miradors sobre el mar Bàltic. L’altra, amb el nom de «Carilló», va voler atraure visitants penjant al sostre del passatge que travessa el subsòl de l’edifici una xarxa de pescar plena de campanetes.

Les tres propostes que van triar com a escenari el centre històric de Vanalinn pretenien rescatar alguns valors perduts en l’oblit o bé crear-hi nous sentits. Una d’elles, «O», era una bola pneumàtica negra, d’uns tres metres de diàmetre, que rodolava atzarosament per tot el barri, taponant carrers i saltant obstacles per provocar l’estranyesa i la interacció dels vianants. A la cantonada dels carrers Harju i Vana-Posti s’hi va instal·lar una misteriosa escultura titulada «Tütarlaps kloaagis» («Noia a la claveguera») en al·lusió a l’homònim poema de Juhan Viiding, escriptor oriünd de Tallin. Consistia en un parell de mans femenines que sortien de la reixa d’una claveguera situada davant del cafè Pegasus, a la Casa dels Escriptors, epicentre de la vida literària de la ciutat durant l’època soviètica que amb el temps ha anat perdent la seva aura. Per la seva banda, el carrer Roosikransti va ser objecte d’una intervenció anomenada «Audio-Tour», que oferia a veïns i visitants l’oportunitat de conèixer els secrets dels seus edificis històrics a través d’una visita guiada enregistrada en mp3. La locució es podia descarregar lliurement als telèfons mòbils i també estava disponible en reproductors que es prestaven gratuïtament al mateix carrer.

Les darreres quatre intervencions es van localitzar, de manera més dispersa, a la perifèria oriental de Tallin. Els «Detectors» eren dues estàtues colossals plantades a la vora de l’autopista que penetra el districte de Lasnamäe. Reproduïen les figures volumètriques de dos dels seus veïns, escanejades en tres dimensions i simplificades en facetes planes per mitjà d’un programa informàtic. Un cop fabricades al taller, les facetes es van emmetxar in situ per conformar dos volums monumentals que aportaven caràcter extraordinari a la quotidianitat d’un veïnat sense atractius turístics. La proposta «Soodevahe» cridava l’atenció sobre els valors amagats i amenaçats del districte homònim, annex a l’aeroport i ocupat per un poblat estacional de barraques il·legals. La previsió d’ampliar l’aeroport, motivada per l’apogeu del turisme, plantejava l’enderroc de l’assentament informal. Durant el seu darrer estiu d’existència, es va convocar els habitants de Tallin a descobrir l’encant d’aquest paratge per mitjà d’una sèrie d’activitats organitzades com un festival dins del festival. Van suposar la restauració de barraques, la creació d’un observatori d’avions, l’organització d’un concurs de jardins, l’obertura d’un cafè i un teatre o la inauguració del SoMu (Museu de Soodevahe), que exposava materials sobre el desenvolupament històric del lloc, juntament amb propostes alternatives a la seva destrucció. Pel que fa a la «Col·lecció d’adhesius Queer», va consistir en la publicació d’un llibre gratuït d’etiquetes adhesives que, dissenyades per deu creadors diferents, convidaven la gent a personalitzar l’espai urbà amb reivindicacions transgressores de l’oficialitat. Finalment, la proposta «Sendera al bosc», obra de l’arquitecte japonès expressament convidat pel festival LIFT11, era una passarel·la per a vianants que serpentejava entre els arbres del parc del palau de Kadriorg, construït per l’emperador Pere I de Rússia. Els noranta-cinc metres de recorregut de la passarel·la se suportaven sobre un tub d’acer corbat que es recolzava tangencialment als troncs dels arbres, de manera que l’absència de qualsevol estructura vertical li atorgava un aire gràcil i delicat.

valoració

Tal com faria un antropòleg, les instal·lacions efímeres del LIFT11 projectaven mirades extraordinàries sobre coses ordinàries. El festival va aconseguir així que molts ciutadans visitessin indrets ignots, oblidats o simplement desapercebuts i que veiessin l’espai urbà des de perspectives fresques i renovades. Els beneficis d’aquest estiu d’excepció en què Tallin es va lliurar a l’exercici de la mirada intencionada van ser dobles.

D’una banda, la ciutat es va posar a prova a si mateixa, convertint-se temporalment en un laboratori pedagògic on pràcticament tot estava per fer perquè tot era possible. Amb la seva varietat d’escala, tipus, aproximació i durada, les instal·lacions s’adaptaven a la idiosincràsia dels seus emplaçaments per revelar llocs d’oportunitat i rescatar significats perduts en l’oblit, mentre feien emergir el talent dels joves creadors locals que les proposaven. Els nous usos i sentits atorgats als llocs i les formes amb què la gent se n’apropiava establien bases i precedents per a possibles actuacions futures. També servien per trencar prejudicis contra l’art públic i fomentar la consciència col·lectiva sobre els guanys, els costos i els efectes col·laterals de les actuacions urbanes.

D’altra banda, el LIFT11 va tenir un efecte democratitzador. A part de denunciar negligències inexcusables de l’administració local, reivindicava la necessitat de recuperar veritablement el front marítim com a espai per a tothom, d’evitar que s’esvaís l’autenticitat del centre històric sota la pressió turística o d’incloure determinades realitats perifèriques al mapa oficial de la ciutat. Una bona cobertura mediàtica va fer que el LIFT11 encengués el debat sobre la possibilitat que algunes de les onze intervencions efímeres, com els «Detectors» o la «Sendera al bosc», esdevinguessin permanents. Però, sobretot, va permetre que els veïns de Kalarand i Soodevahe l’usessin com una eina d’expressió democràtica per donar a conèixer la seva oposició als plans del govern i fer sentir les seves esperances i les seves pors. Al capdavall, el LIFT11 va demostrar la capacitat de les instal·lacions urbanes per fomentar una sana promiscuïtat entre persones de diferents generacions, orígens ètnics i estrats socials.

David Bravo

Comenta i vota l'obra

Votacions
Valor promig: 4.4 / Vots: 6
 
Comentaris
Inserirem la teva valoració al web al més aviat possible. Per evitar abusos el teu comentari serà revisat per un moderador. Gràcies per la teva participació.
Fes el teu comentari »
Si us plau, escriu el text que es mostra a la imatge:
La intervenció «El moll» va recobrir els pedaços d’un embarcador de formigó completament trossejat amb tarimes de fusta.

fitxa tècnica

CIUTAT: Tallinn (404.311 habitants)

PAÍS: Estònia

INICI DE PROJECTE: 2009

INICI DE LES OBRES: 2011

FI DE LES OBRES: 2011

SUPERFÍCIE: 20.000 m2

COST: 180.000 €

LLOC WEB: www.lift11.ee

crèdits

PROMOTOR:

KAOS Architects

AUTORS:

Path In The Forest by Tetsuo Kondo Architects Path In The Forest by Tetsuo Kondo, Mitsuru Maekita, Kalarand by Toomas Paaver, Teele Pehk and Triin Talk Kalarand by Toomas Paaver, Teele Pehk and Triin Talk, The Pier by Siiri Vallner and Indrek Peil The Pier by Siiri Vallner and Indrek Peil, To The Sea by Tomomi Hayashi To The Sea by Tomomi Hayashi, Chime by Juhan Rohtla, Joel Kopli and Koit Ojaliiv Chime by Juhan Rohtla, Joel Kopli and Koit Ojaliiv, O by Aet Ader, Andra Aaloe, Kaarel Künnap, Grete Soosalu and Flo Kasearu O by Aet Ader, Andra Aaloe, Kaarel Künnap, Grete Soosalu and Flo Kasearu, QUEER STICKER-COLLECTION by Anna-Stina Treumund and Jaanus Samma QUEER STICKER-COLLECTION by Anna-Stina Treumund and Jaanus Samma, Audio Tour by Kadri Klementi Audio Tour by Kadri Klementi, Girl In The Sewer by Raul Keller Girl In The Sewer by Raul Keller, Detectors by Raul Kalvo Detectors by Raul Kalvo, Soodevahe District by Timo Toots Soodevahe District by Timo Toots

COL.LABORADORS:

KAOS, Margit Argus, Margit Aule.