X
Aquest lloc web utilitza galetes de tercers perquè tingueu la millor experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerarem que n’accepteu l’ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí.
Imatge prèvia a la intervenció. Més avall de la plaça, la riera es perllonga fins arribar a l’edifici de l’antic hospital, formant una franja buida i allargada que resol la trobada entre els diferents teixits urbans formats per les cases baixes de Can Peguera i els blocs i les torres del polígon residencial de la Guineueta. Atès que la majoria d’aquests edificis no disposen d’aparcaments soterrats, el buit residual i inhòspit de la riera tingué durant anys l’única funció d’allotjar els vehicles dels veïns.

ABANS

Imatges  (11)

DESPRÉS
 

descripció

estat anterior

Situat entre la serralada de Collserola i l’avinguda Meridiana, Nou Barris és el districte més septentrional del terme municipal de Barcelona. El seu nom fa referència als nou barris que el formaven el 1984, quan es va fer la darrera subdivisió administrativa de la ciutat. La major part d’aquestes unitats urbanes, que avui, en realitat, ja són tretze, provenen d’antigues masies aïllades i petits nuclis dispersats sobre un territori de caràcter rural i topografia accidentada. Enmig d’aquestes petites construccions destacava per la seva mida l’edifici de l’Institut Mental de la Santa Creu, hospital psiquiàtric construït entre el 1855 i el 1910 per l’arquitecte Josep Oriol Bernadet i ubicat en una finca de prop de cent vint hectàrees.

Durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX, però, amb l’arribada massiva de la immigració obrera provinent del sud d’Espanya, aquests terrenys rurals i poc poblats van patir un creixement urbanístic sobtat, desestructurat i de grans proporcions. En un procés especulatiu que es va allargar des del 1955 fins al 1977, sobre la finca de l’hospital psiquiàtric es van construir els barris de la Guineueta, Canyelles, part de l’actual Verdun i els habitatges de Can Peguera, situats al peu del Turó de la Peira i coneguts popularment com les Cases Barates, on van ser reubicats els obrers que vivien a les barraques de Montjuïc.

Durant aquells anys del tardofranquisme, la manca d’infraestructures i serveis, el desordre urbanístic i els desequilibris del «desarrollismo» van despertar al districte un fort sentiment contestatari liderat per les associacions de veïns. Ben entrada la democràcia, l’anell de circumval·lació de la Ronda de Dalt, construït amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992, va arribar al districte travessant-lo per la meitat i constituint una notable millora de la seva connexió amb la resta de la ciutat. La infraestructura passa pels antics terrenys de l’hospital, on descriu una gran rotonda verda, anomenada plaça de Karl Marx, per mitjà de la qual salva una riera que baixa de Collserola. Més avall de la plaça, la riera es perllonga fins arribar a l’edifici de l’antic hospital, generant una franja buida i allargada que resol la trobada entre els diferents teixits urbans formats per les cases baixes de Can Peguera i els blocs i les torres del polígon residencial de la Guineueta. Atès que la majoria d’aquests edificis no disposen d’aparcaments soterrats, el buit residual i inhòspit de la riera tingué durant anys l’única funció d’allotjar els vehicles dels veïns.

objecte de la intervenció

Poc després dels Jocs Olímpics, assolida la visibilitat que la Ronda de Dalt havia proporcionat al districte, l’Ajuntament de Barcelona va emprendre una sèrie d’actuacions amb l’objectiu de dotar d’ordre i coherència el conglomerat de barris que el conformen. Tot i que la primera onada migratòria que anys enrere l’havia fet créixer ja estava ben assentada, el districte encara havia d’acollir una segona immigració, d’origen majoritàriament equatorià, pakistanès i filipí, que, atreta per uns menors preus de l’habitatge respecte a altres zones de la ciutat, transformaria de nou la composició ètnica i la xarxa de comerços dels barris. A més d’enderrocar edificis i de reorganitzar alguns trams del sistema viari, l’ajuntament va endegar la fundació d’un nou centre entorn del qual s’articulessin els diferents teixits urbans i socials de Nou Barris.

Per les seves mides, posició, càrrega històrica i qualitat arquitectònica, l’antic hospital psiquiàtric es va postular com el punt idoni on establir aquest nou centre. L’edifici va ser reformat i ampliat per tal d’encabir-hi una de les biblioteques populars més grans de Barcelona, així com la seu del Consell Municipal del Districte de Nou Barris i el seu Arxiu Municipal. Així mateix, la riera que separa la Guineueta de Can Peguera, única resta lliure de l’antiga finca de l’hospital, oferia l’oportunitat d’obrir el segon parc urbà més extens de la ciutat, després del de la Ciutadella.

descripció

Amb una extensió de setze hectàrees, el Parc Central de Nou Barris salva la distància i la diferència de nivell que hi ha entre la plaça de Karl Marx i l’antic hospital a través d’una seqüència de terrasses separades per talussos de contenció i connectades per rampes. Les terrasses, ocupades per prats, basses i zones més o menys pavimentades, formen sectors triangulars que estan delimitats pels recorreguts i per alguns dels vials que arriben al parc i el travessen per connectar la Guineueta amb Can Peguera. D’aquests vials transversals, el passeig de Fabra i Puig és el més important i és l’únic per on els cotxes poden creuar el parc. Un pont ample per a vianants passa per sobre d’aquest carrer i evita que es trenqui la continuïtat de l’espai verd. Els pendents suaus dels talussos de contenció estan pavimentats i constitueixen els elements més urbanitzats del paisatge del parc. Un antic aqüeducte que subministrava aigua a l’hospital s’ha convertit en passera i ha passat a formar part del sistema de rampes i escales que uneixen els diferents nivells. La vegetació arbòria, majoritàriament mediterrània, està formada per pins, palmeres, oliveres i eucaliptus. Sota la superfície del parc hi ha un gran dipòsit soterrat que acumula aigua de pluja i que proveeix les boques de rec i una font d’on brolla una cascada.

Als accessos i als indrets més representatius del parc hi ha ramells formats per elements verticals i alts que tenen una gran força icònica i són el leitmotiv de la intervenció. Es tracta d’estructures formades per dos braços de fusta encastats a terra. Els braços estan units a la base de l’estructura, però, a partir d’un cert punt, s’obren a mesura que s’enlairen. Dibuixen així una palma triangular que està resseguida de travessers entre els quals hi ha, disposats a portell, una sèrie de panells de fibra de vidre que conformen una gelosia. Els braços de l’estructura segueixen una directriu corba que els dóna l’aspecte flexible de tiges que s’han doblegat sota l’efecte del vent. En alguns casos la directriu corba és molt suau i la tija està gairebé dreta; en d’altres, la corba és tan pronunciada que la tija es plega gairebé noranta graus. A cada ramell, la combinació d’aquests dos tipus de tija i les diverses orientacions amb què les palmes icòniques es disposen sobre el pla horitzontal, reforcen la semblança amb elements vegetals. De dia, els grups de palmes ofereixen zones d’ombra i, de nit, són el suport de la il·luminació. A més, imprimeixen al parc una marcada identitat que propaguen més enllà del seu recinte, ja que continuem trobant ramells de palmes a mesura que ens allunyem de l’hospital pel carrer de Pi i Molist, fins arribar a la plaça de Virrei Amat, que és un dels principals punts d’accés al districte.

valoració

Les primeres utopies modernes van proposar l’abundància d’espai lliure que caracteritza els polígons residencials com la solució als problemes d’insalubritat de la ciutat antiga. Poblats per frondoses vegetacions que tornarien a posar l’home modern en contacte amb la natura, els espais intersticials que separaven les torres i les barres dels polígons havien de repartir democràticament la llum i ventilació naturals, alhora que facilitarien la racionalització dels fluxos urbans. Arreu d’Europa, les successives aplicacions d’aquesta tipologia van permetre construir barris sencers, de manera urgent i econòmica, però també van acusar certes mancances imprevistes. En massa ocasions, sobretot quan el model s’ha aplicat per allotjar la classe obrera, el manteniment dels generosos espais lliures resultava inviable. El que hauria d’haver estat un espai natural idíl•lic es revelava com un gran buit residual i tediós, mancat de dinamisme i atributs i envaït pel vehicle privat.

Contraposada amb l’efecte excepcional que un gran buit té en el si d’un teixit urbà dens i compacte, la inserció d’un parc en un polígon residencial pot empitjorar aquesta situació. Per això, en lloc de ser el resultat d’aplicar una força disjuntiva, centrífuga, sobre una massa contínua, l’operació ha de sorgir de practicar una força cohesiva, centrípeta, sobre un teixit disgregat. Com l’aglomerant que uneix maons, el Parc Central de Nou Barris constitueix una substància fluent, gairebé líquida, que s’escola entre els blocs i les torres del polígon per omplir els seus intersticis i donar-los cohesió. La seva liquiditat es manifesta en el dinamisme de les terrasses triangulars que baixen com una cascada pel curs de l’antiga riera i en la presència recurrent de l’aigua sobre el gran dipòsit soterrat però, sobretot, en l’absència d’un perímetre concret que encercli l’operació i en la propagació d’elements icònics molt més enllà del suposat àmbit d’intervenció. A més de proporcionar ombra diürna i llum nocturna, les palmes de Nou Barris constitueixen una vegetació artificial que, en un clima poc plujós com el de Barcelona, té un manteniment força més viable que la natural. Aquesta vegetació no apropa l’home a la natura, tal com ho havia de fer la de les primeres utopies modernes, però té una força simbòlica capaç de travar els diferents teixits del districte i d’omplir els seus paisatges amb una nova identitat cohesiva.

David Bravo Bordas, arquitecte

Comenta i vota l'obra

Votacions
Valor promig: 3.9 / Vots: 15
 
Comentaris
Inserirem la teva valoració al web al més aviat possible. Per evitar abusos el teu comentari serà revisat per un moderador. Gràcies per la teva participació.
Fes el teu comentari »
Si us plau, escriu el text que es mostra a la imatge:
Sota la superfície del parc hi ha un gran dipòsit soterrat que acumula aigua de pluja i que proveeix les boques de rec i una font d’on brolla una cascada. 

fitxa tècnica

CIUTAT: Barcelona (1.487.060 habitants)

PAÍS: Espanya

INICI DE PROJECTE: 1997

INICI DE LES OBRES: 1998

FI DE LES OBRES: 2007

SUPERFÍCIE: 16.600 m2

COST: 24.900.000 €

crèdits

AUTORS:

Andreu Arriola, Carme Fiol, ARRIOLA&FIOL, arquitectes

COL.LABORADORS:

X. Arriola, V. Bagnato, M. Boutin, M. Fiore, B. Marugg, D. Dethlefsen, U. Hubber, R. Nana, A. Solé, P. Steffen, K. Brueggen, L. Dazio, G. Garbani, S. Garbani, C. Kolar, I.Kuhn, T.Pelto-Uotila, U.Reinhard, S.Rux, Lluis Roig i Lluís Fontanet, A. Obiol arq., estructura, A. Carreras eng., instalaciones, IBERING